27.06.10 Diumenge
Mentre preparava el viatge vaig tenir innumerables fonts d’informació, però sobretot pel què fa a aquesta zona, destaco l’ajuda inestimable d’una blogger profundament enamorada de l’art, arquitectura i cultura islàmics. I si tot això també us interessa, us recomano molt que us passeu pel blog El Diwan, una caixa de pandora que m’ha omplert moltes i moltes hores. La descripció que segueix jo no la podria haver fet millor.
Per tant, el Cairo Islàmic és un dels motius principals, si no el més important, pel qual he volgut tornar a aquesta ciutat. Els turistes no arribem a penetrar facilment en aquesta zona i és simplement per ignorància perquè en les visites guiades no s’acostuma a incloure. Tan proper al mega-visitat Khan-al-Khalili i tan desconegut… Jo he hagut d’esperar al cinquè viatge per poder-ho gaudir o, més aviat, per paladejar-lo lleugerament amb la consciència d’haver-ne vist una mínima part i amb la imperiosa necessitat de tornar per viure-ho plenament.
L’eix que vertebra aquesta zona és el carrer Al Muizz Al Din Allah i per acotar-ho d’una manera senzilla, diríem que és el recorregut lineal comprès entre la mesquita Ibn Tulun i la mesquita Al-Hakim. Malgrat això, les joies visitables abarquen fins la Ciutadella i comprenen la fantàstica Madrassa del Sultan Hassan (que aquest any han quedat fora del nostre recorregut amb molta pena per la meva part). Una magnífica referència bibliogràfica per visitar aquesta zona (tot i que jo me’l vaig comprar l’endemà de la visita) és el següent llibre:
08:30 Via Crucis
La meva intuició em deia que no seria fàcil trobar un taxi que ens portés a Ibn Tulun, ja que en la nostra primera visita l’any 2007 la pròpia agència semblava descolocada pel fet de demanar-los aquesta visita. Malgrat la meva previsió de demanar a recepció de l’hotel que m’ho escriguessin en àrab, el primer taxista que vam parar es va negar a portar-nos perquè no hi havia manera d’entendre’ns… Al segon taxista li vam demanar en anglès i li vam ensenyar el nom en àrab i, a més, també vam obrir el plànol de Cairo i li vam indicar. Va dubtar un moment i va assentir. Vam pujar tots sis (com en una llauna de sardines) i vam començar a circular una bona estona. Al cap de mitja hora, para el taxi i ens indica que ja hem arribat. El camí no ens havia resultat gens familiar però l’indret on érem, malgrat que efectivament no es tractava d’Ibn Tulun, era conegut: la part posterior de la mesquita Al-Rifai i la madrassa del Sultan Hassan.
Horari: 8:00-17:00, divendres tanca 11:30-13:30
La Gran Mesquita d’Ibn Tulun comença a construir-se el 876 i és acabada al 879 i és una innovació a Egipte per la seva amplitud. Una primera muralla quadrada limita la ziyada (162 metres de costat, és a dir, 2,6 hectàrees). La mesquita pròpiament dita mesura 140 x 116 metres i està formada, al centre, per un pati quadrat de 90 metres de costat, vorejat de pòrtics amb arcades en els seus quatre costats. La sala d'oració, és tres vegades més ampla que profunda i les arcades i l’intradós dels arcs estan coberts de motius en estuc modelats. L'obra d’Ibn Tulun està formada, a exemple de les mesquites de Samarra (Iraq), per un minaret helicoïdal de rajola, que va ser, posteriorment, reconstruït en pedra. L'operació va tenir lloc el 1296, en temps dels Mamelucs, quan la font central del pati va ser també reconstruïda, arran d'una campanya de restauració del venerable edifici, que aleshores tenia quatre segles. En l'època moderna, a causa de l'esfondrament d'una sèrie d'arcades de la sala d'oració, el 1877, va ser necessari emprendre nous treballs de restauració en 1929.
Mentre preparava el viatge vaig tenir innumerables fonts d’informació, però sobretot pel què fa a aquesta zona, destaco l’ajuda inestimable d’una blogger profundament enamorada de l’art, arquitectura i cultura islàmics. I si tot això també us interessa, us recomano molt que us passeu pel blog El Diwan, una caixa de pandora que m’ha omplert moltes i moltes hores. La descripció que segueix jo no la podria haver fet millor.
“El Cairo Islámico, el más olvidado en los viajes a Egipto, es tan rico como inmenso e inabarcable. Sus laberínticas calles presentan una desmesurada abundancia de tesoros del arte islámico, mezquitas, madrasas, karavanserai o wikalas, palacios, a los que merece la pena dedicar varios días.
Pero El Cairo Islámico no es sólo una zona de visitas monumentales. En esta zona también se puede apreciar mejor que en ninguna otra parte la vida diaria de la ciudad: comercios, artesanos, cafés, puestos callejeros, tiendas de especias y perfumes..El Cairo más auténtico.” (font: www.eldiwan.blogspot.com)
Per tant, el Cairo Islàmic és un dels motius principals, si no el més important, pel qual he volgut tornar a aquesta ciutat. Els turistes no arribem a penetrar facilment en aquesta zona i és simplement per ignorància perquè en les visites guiades no s’acostuma a incloure. Tan proper al mega-visitat Khan-al-Khalili i tan desconegut… Jo he hagut d’esperar al cinquè viatge per poder-ho gaudir o, més aviat, per paladejar-lo lleugerament amb la consciència d’haver-ne vist una mínima part i amb la imperiosa necessitat de tornar per viure-ho plenament.
L’eix que vertebra aquesta zona és el carrer Al Muizz Al Din Allah i per acotar-ho d’una manera senzilla, diríem que és el recorregut lineal comprès entre la mesquita Ibn Tulun i la mesquita Al-Hakim. Malgrat això, les joies visitables abarquen fins la Ciutadella i comprenen la fantàstica Madrassa del Sultan Hassan (que aquest any han quedat fora del nostre recorregut amb molta pena per la meva part). Una magnífica referència bibliogràfica per visitar aquesta zona (tot i que jo me’l vaig comprar l’endemà de la visita) és el següent llibre:
Islamic Cairo
Alberto Siliotti
Egypt pocket guide
The American University in Cairo Press
Preu: 40 LE
08:30 Via Crucis
La meva intuició em deia que no seria fàcil trobar un taxi que ens portés a Ibn Tulun, ja que en la nostra primera visita l’any 2007 la pròpia agència semblava descolocada pel fet de demanar-los aquesta visita. Malgrat la meva previsió de demanar a recepció de l’hotel que m’ho escriguessin en àrab, el primer taxista que vam parar es va negar a portar-nos perquè no hi havia manera d’entendre’ns… Al segon taxista li vam demanar en anglès i li vam ensenyar el nom en àrab i, a més, també vam obrir el plànol de Cairo i li vam indicar. Va dubtar un moment i va assentir. Vam pujar tots sis (com en una llauna de sardines) i vam començar a circular una bona estona. Al cap de mitja hora, para el taxi i ens indica que ja hem arribat. El camí no ens havia resultat gens familiar però l’indret on érem, malgrat que efectivament no es tractava d’Ibn Tulun, era conegut: la part posterior de la mesquita Al-Rifai i la madrassa del Sultan Hassan.
Si haguéssim anat sense nens (i sense avis) hauríem fet el trajecte que ho separa del nostre objectiu caminant, però vam considerar que ja que estàvem dins un taxi i no érem massa lluny, podíem intentar fer-nos entendre amb el taxista i que ens portés fins la porta. Però no hi havia manera. No ens enteníem i l’home cada cop més nerviós. Finalment torna a engegar el taxi i va fins la policia turística, li ensenya el nostre plànols i, després d’una extensa deliberació, torna al taxi. Després d’un recorregut dantesc pels interiors del barri (quan hi ha un carrer principal que connecta els dos monuments…) arribem a Ibn Tulun. Li paguem els 20 LE acordats i hi afegim 10 LE perquè ha estat un llarg trajecte.
09:27 Mesquita d’Ibn Tulun
Horari: 8:00-17:00, divendres tanca 11:30-13:30
Adreça: Calle as Shalibah
Entrades: gratuïta (petita propina a l’encarregat de les “pantunfles”)
La Gran Mesquita d’Ibn Tulun comença a construir-se el 876 i és acabada al 879 i és una innovació a Egipte per la seva amplitud. Una primera muralla quadrada limita la ziyada (162 metres de costat, és a dir, 2,6 hectàrees). La mesquita pròpiament dita mesura 140 x 116 metres i està formada, al centre, per un pati quadrat de 90 metres de costat, vorejat de pòrtics amb arcades en els seus quatre costats. La sala d'oració, és tres vegades més ampla que profunda i les arcades i l’intradós dels arcs estan coberts de motius en estuc modelats. L'obra d’Ibn Tulun està formada, a exemple de les mesquites de Samarra (Iraq), per un minaret helicoïdal de rajola, que va ser, posteriorment, reconstruït en pedra. L'operació va tenir lloc el 1296, en temps dels Mamelucs, quan la font central del pati va ser també reconstruïda, arran d'una campanya de restauració del venerable edifici, que aleshores tenia quatre segles. En l'època moderna, a causa de l'esfondrament d'una sèrie d'arcades de la sala d'oració, el 1877, va ser necessari emprendre nous treballs de restauració en 1929.
La mesquita d'Ibn Tulun constitueix una obra mestra notable per la seva planta i per la unitat de la seva concepció. Per les seves considerables dimensions, aquest edifici subratlla l'horitzontalitat de les seves proporcions. (Font: El Islam, desde Bagdad hasta Córdoba)
La seguretat en la nostra visita a aquesta mesquita ha estat del tot exagerada, resultant l’anècdota curiosa del dia. Un cop hem baixat del taxi, la policia turística ens ha obert la tanca d’accés al carrer. Resulta absurd aquest desplegament policial considerant que de turistes no n’hi he vist gaires per allà les dues vegades que hi hem anat i, a més, si l’accés es produeix per qualsevol altre carreró no cal passar per aquest control.
Formalment aquesta mesquita està doblement emmurallada i cal accedir per una porta en la muralla exterior, creuar “el fossat” i accedir al recinte interior. En creuar el primer tancament, hi ha un altre control de seguretat amb raigs X com a tants altres llocs, però és que aquí queda molt desproporcionat, i accedeixes al cos de la sala d’oració. L’entrada és gratuïta, però de seguida et col·loquen una mena de bosses de roba verda als peus (brutes i deteriorades) que seran remunerades a la sortida amb una petita propina.
Horari: 8:00-16:00, viernes cierra 11:30-13:30
Aquesta casa-museu està formada per l’annexió de dues cases: la primera va ser construïda l’any 1631 i és anomenada “Bayt al-Kritliya” (la casa de la dona de Creta) i la segona va ser construïda l’any 1540 i és anomenada “Amna bint Salim al-Gazzar” (Amna, la filla del carnisser Salim).
Fins l’any 1942, el major de l’armada britànica Robert Gayer-Anderson va viure en la primera de les cases, la qual va restaurar i hi va col•leccionar elements de mobiliari islàmic i otomà, actualment exposats en aquest espai, que s’anomena Museu Gayer-Anderson. (Font: Wikipèdia)
Mentre n’estàvem fent el pagament de les entrades va arribar una bona colla de nens d’uns 9-10 anys en una visita escolar que ens vam anar trobant durant la visita i que la va fer d’allò més entretinguda.
Després d’uns quants intents, prenem un taxi cap a Khan-al-Khalili per 15LE. Ens deixa just davant de la Mesquita de El Azhar, creuem pel pas soterrat i, just davant de les escales de sortida d’aquest, veiem l’entrada d’un nou restaurant amb un aspecte exquisit, anomenat Taj al Sultan.
A la planta baixa únicament hi ha l’accés i un faristol amb la carta de preus, però estem assedegats i els nens necessiten un descans (la nena dorm fa estona a la motxilla) i decidim de pujar a prendre unes begudes fresques. No ens decep gens ni mica: es tracta d’un menjador delicadament moblat amb un estil otomà-hindú curiós, però que resulta molt agradable. La meitat de la sala té sofàs i tauletes i a la resta hi ha taules parades esperant l’hora de dinar. Seiem i tornem a la vida davant d’unes cervesetes sense alcohol (95 LE per 3 cerveses sense alcohol i 2 refrescs). És un altre dels bons descobriments d’aquest any, sobretot en una zona on no hi teníem cap lloc “especial”.
La zona anomenada “Cairo Islàmic” compren la zona de l’antiga ciutat medieval a Khan-al-Khalili, dividida en dues parts separades pel carrer Al-Azhar: la part nord, que va fins a les portes de Bab el-Futuh (porta de les conquestes) i Bab el-Nasr (porta de les victòries), i la zona sud, fins la porta Bab Zuweila i la Mesquita Blava. La zona de Midan al-Qal’a, la ciutadella i el cementiri septentrional (ciutat dels morts) ja els vam visitar l’any 2006 i 2007. Per veure una fantàstica descripció d'aquests monuments deixo el link al blog de Manuel Harazem, on hi ha una entrada fantàstica anomenada "Buceando por el Cairo Islámico" feta amb un gran rigor.
En aquesta ocasió, i per una qüestió de temps, hem fet el recorregut pel carrer Al-Muizz des del carrer Al-Azhar fins la mesquita al-Hakim, al nord. Per tant, aquí tenim una altra excusa prou bona per tornar.
En el camí de tornada hem parat a visitar “Bayt al Suhaymi”
Horari: 9:00-17:00, viernes cierra 11:30-13:30
Bait al-Suhaymi és una mansió històrica d'aproximadament 350 anys d'antiguitat, la part més antiga de la qual va ser construïda per Abdel Wahab El Tablawy el 1648 i fou adquirida, el 1796, pel xeic Ahmed as-Suhaymi. La seva restauració començà el 1997.
La seva visita justifica perfectament el preu de l'entrada i, malgrat la manca de mobiliari, els espais d'aquest habitatge del període otomà resulten impressionants. Els espais oberts com les terrasses o els patis són un clar exemple de l'arquitectura civil islàmica absolutament introspectiva.
14:00 El pitjor dinar de la meva vida
Se’ns ha fet una mica tard pel dinar dels nens i decidim d’anar a algun bar de Midan Hussein a fer un mos. De totes les possibilitats que hi ha, que no són poques, estic segura que hem escollit la pitjor: el bar que està situat al final de la façana de la plaça, just davant de la cantonada de la Mesquita de Sayidna al-Hussein (qui avisa no és traidor!).
Per celebrar el 60 aniversari dels meus pares ens diuen que podem escollir on anar a sopar, que ells conviden. Tenim clar que els agradarà molt veure Cairo de nit tot navegant pel Nil en un vaixell-restaurant i demanem a l’agència que ens facin la reserva i el tranport.
Ens recullen, arribem a l’embarcador i els nens i els meus pares al·lucinen amb la performance que són capaços de muntar aquests egipcis pel turisme: un embarcador amb dos vaixells amarrats decorats al més pur estil faraònic, fins i tot el personal. Fem un munt de fotos perquè els nens es volen fotografiar amb pràcticament tot! No pot ser més Kitch, però és una fòrmula segura sopar i navegar de nit tot veient les dues ribes. El trajecte dura unes dues hores, el menjar és del tipus buffet i no és pas espectacular i l’espectacle que ofereixen… sense comentaris. També cal fer molta paciència amb una innovació respecte de l’anterior visita: el fotògraf. Com si de PortAventura o d’un casament es tractés, va taula per taula fent fotos amb totes les combinacions humanes possibles (parelles, pares amb fills, néts amb avis, nens sols, etc.) i després les posa a la venta a 15 LE per foto. En fi, sempre hi ha l’opció de no comprar-les.
El millor moment de la nit és quan, un cop acabat el sopar, pots pujar a la coberta superior, seure a les taules a l’exterior i gaudir de les vistes. Si pots pujar amb una ampolleta de vi…molt millor.
Índex Egipte 2010
01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig
 |
| Ibn Tulun. Espai d'accés |
Des que hem entrat al recinte ens segueix un individu curosament vestit amb un vestit fosc i elegant malgrat la calor, una mena de “men in black” a la egípcia i, com més ens seguia per tot el recinte, més ens n’adonàvem que hi havia tot de material extrany a la zona del fossat i persones circulant pel pati i la font d’ablucions que no semblaven tenir res a veure amb el culte. L’endemà un guia amic nostre ens digué que s’estan rodant una sèrie de documentals en edificis públics de Cairo i que ell s’havia trobat amb la mateixa situació la setmana anterior a la ciutadella.
La nostra “ombra” ens ha seguit allà on hem anat de tal manera que surt en moltes de les fotos familiars en aquest espai. La situació, val a dir, era força ridícula.
 |
| Ibn Tulun. Les pantunfles |
Per accedir al minaret, una joia de l’arquitectura islàmica per la seva escala helicoidal per l’exterior, cal sortir del recinte de la mesquita, vorejar-la per l’espai entre-muralles fins la porta d’accés. En aquest trajecte vam intentar parlar amb el nostre policia particular en anglès, però ell simplement ens ignorava de la manera més descarada. Definitivament la cara li va canviar quan va veure que teníem intenció de pujar al minaret…No li va quedar més remei que seguir-nos en el nostre ascens.
A mitja pujada els meus pares van decidir que es plantaven, que estaven cansats i que ens esperaven en aquella cantonada. Ai, quin dilema! Quina cara posava el pobre home! No sabia si quedar-se amb els meus pares o seguir-nos a nosaltres per vigilar-nos en el nostre ascens. M’imagino els seus pensaments en aquell instant intentant decidir qui entre els dos avis en una cantonada de la meitat de l’alçada del minaret o la parella amb les dues criatures resultava més perillós i, per tant, necessitat de vigilància. No es va acabar de decidir i es va plantar a la següent cantonada on, més o menys, veia els meus pares i ens escoltava a nosaltres. La situació va resultar divertida, encara que suposo que per ell no tant.
En baixar del minaret decidim anar a visitar el Museu Gayer-Anderson, l’entrada del qual es troba en l’espai de transició entre les dues muralles de la mesquita. El bon home anava a seguir-nos dins el museu! Algú amb una mica més de seny li va cridar des de l’accés de la mesquita que no calia, tot rient.
10:30 Museu Gayer-Anderson
Adreça: Carrer as Shalibah
Entrades: 35LE per als adults i 20LE per a nens i estudiants
Aquesta casa-museu està formada per l’annexió de dues cases: la primera va ser construïda l’any 1631 i és anomenada “Bayt al-Kritliya” (la casa de la dona de Creta) i la segona va ser construïda l’any 1540 i és anomenada “Amna bint Salim al-Gazzar” (Amna, la filla del carnisser Salim).
Fins l’any 1942, el major de l’armada britànica Robert Gayer-Anderson va viure en la primera de les cases, la qual va restaurar i hi va col•leccionar elements de mobiliari islàmic i otomà, actualment exposats en aquest espai, que s’anomena Museu Gayer-Anderson. (Font: Wikipèdia)
 |
| Major Gayer-Anderson |
En una de les sales on hem coincidit amb els escolars, una de les professores se’ns ha apropat i, en anglès, ens ha demanat si es podien fer una foto amb nosaltres. Bé, de fet, el que ens ha demanat exactament ha estat si es podien fer una foto amb el nadó (la meva filla). Se la miraven meravellats mentre ella estava ben distreta amb totes aquestes atencions tranquilament asseguda a la motxilla amb el meu company. Els meus pares es sorprenen força, però ens sotmetem tots a la infinita sessió fotogràfica amb un munt de càmeres, incloses les nostres, per tenir un record d’aquesta trobada tan curiosa. Fa uns anys a Alexandria ens va passar el mateix un parell de vegades i en tenim, també, unes fotografies molt divertides.
La terrassa d’aquestes cases és digna de veure, En aquestes cases es rodà la pel·licula de James Bond “La espia que em va estimar” i, concretament a la terrassa, hi ha una baralla que permet veure-la perfectament amb les seves gelosies de fusta a l’estil otomà (mashrabiya) fantàstiques.
La terrassa d’aquestes cases és digna de veure, En aquestes cases es rodà la pel·licula de James Bond “La espia que em va estimar” i, concretament a la terrassa, hi ha una baralla que permet veure-la perfectament amb les seves gelosies de fusta a l’estil otomà (mashrabiya) fantàstiques.
La visita a la casa, malgrat que la seva manca de manteniment és evident, és interessant i ens porta prop més de mitja hora. Comencem a notar la calor.
11:20 Khan-al-Khalili
Després d’uns quants intents, prenem un taxi cap a Khan-al-Khalili per 15LE. Ens deixa just davant de la Mesquita de El Azhar, creuem pel pas soterrat i, just davant de les escales de sortida d’aquest, veiem l’entrada d’un nou restaurant amb un aspecte exquisit, anomenat Taj al Sultan.
 |
| Vista del menjador |
A la planta baixa únicament hi ha l’accés i un faristol amb la carta de preus, però estem assedegats i els nens necessiten un descans (la nena dorm fa estona a la motxilla) i decidim de pujar a prendre unes begudes fresques. No ens decep gens ni mica: es tracta d’un menjador delicadament moblat amb un estil otomà-hindú curiós, però que resulta molt agradable. La meitat de la sala té sofàs i tauletes i a la resta hi ha taules parades esperant l’hora de dinar. Seiem i tornem a la vida davant d’unes cervesetes sense alcohol (95 LE per 3 cerveses sense alcohol i 2 refrescs). És un altre dels bons descobriments d’aquest any, sobretot en una zona on no hi teníem cap lloc “especial”.
Té uns lavabos que són una gran opció en aquesta zona: nets, moderns i equipats fins i tot amb canvia-nadons!
12:20 Passeig per Al Muizz al Din Allah: entre dos palaus
La zona anomenada “Cairo Islàmic” compren la zona de l’antiga ciutat medieval a Khan-al-Khalili, dividida en dues parts separades pel carrer Al-Azhar: la part nord, que va fins a les portes de Bab el-Futuh (porta de les conquestes) i Bab el-Nasr (porta de les victòries), i la zona sud, fins la porta Bab Zuweila i la Mesquita Blava. La zona de Midan al-Qal’a, la ciutadella i el cementiri septentrional (ciutat dels morts) ja els vam visitar l’any 2006 i 2007. Per veure una fantàstica descripció d'aquests monuments deixo el link al blog de Manuel Harazem, on hi ha una entrada fantàstica anomenada "Buceando por el Cairo Islámico" feta amb un gran rigor.
 |
| Carrer Al-Muizz |
El nostre recoregut pel carrer Al-Muizz ha estat una mica desolat (que no pas decebedor!), amb totes les botigues tancades i molt poca gent pel carrer. Ho hem atribuït al fet que és diumenge, però no n’estem massa segurs d’això perquè el divendres, que realment és el dia festiu pels musulmans, estava igual de desert.
Ens ha sorprès molt aquest carrer pels seus contrasts. Amb una urbanització gairebé impecable i els monuments perfectament il·luminats de nit amb tecnologia molt actual, al visitant encara se li fa més evident l’increíble valor històric i arquitectònic de les edificacions que hi fan façana, resaltant la seva singularitat i, alhora, la gran concentració de joies arquitectòniques com en cap altra part de la ciutat.
 |
| Islamic Monuments in Cairo Caroline Williams The American University in Cairo Press |
 |
| Poca gent al carrer Al-Muizz |
Les nostres visites a l’interior de monuments s’han concentrat a la zona anomenada “Bayn al Qasrayin” (Entre dos palaus) i formada pels complexes de Qalaun, Barquq i An-Nasir Mohammed, que durant el període fatimí es van situar entre dos palaus reials. El premi Nobel de literatura Naguib Mahfuz té un llibre titulat exactament així: Entre dos palaus (que tinc pendent de llegir-me).
L’accés a aquests monuments és lliure i gratuït i, a més, molt probablement sereu els únics visitants. Realment son tots preciosos, ben cuidats i amb una arquitectura impressionant. Del millor que hem vist en aquest viatge!
Just en haver passat la Sabil-kuttab de Katkhuda hem trobat just el què buscavèm, un encàrrec molt especial que ens havia fet el meu germà i que sabíem que podíem trobar en aquesta zona, tot i que anàvem perdent l’esperança poc a poc en veure tan poques botigues obertes: uns recanvis per la shisha que hem trobat en una petita botiga per un preu ridícul. Així que ja podrà continuar gaudint de la shisha que li vam portar fa un parell d’anys de Luxor i que ha anat adaptant als seus gustos personals tot millorant-la.
 |
| Recanvis per la shisha |
En el camí de tornada hem parat a visitar “Bayt al Suhaymi”
Adreça: 19 Calle Darb al Asfar con Calle al Muizz li Din Allah
Entrades: 35LE per als adults i 20LE per estudiants (els nens no han pagat)
Bait al-Suhaymi és una mansió històrica d'aproximadament 350 anys d'antiguitat, la part més antiga de la qual va ser construïda per Abdel Wahab El Tablawy el 1648 i fou adquirida, el 1796, pel xeic Ahmed as-Suhaymi. La seva restauració començà el 1997.
 |
| Sostre d'una de les sales |
 |
| Vista zenital del hammam de la casa |
Se’ns ha fet una mica tard pel dinar dels nens i decidim d’anar a algun bar de Midan Hussein a fer un mos. De totes les possibilitats que hi ha, que no són poques, estic segura que hem escollit la pitjor: el bar que està situat al final de la façana de la plaça, just davant de la cantonada de la Mesquita de Sayidna al-Hussein (qui avisa no és traidor!).
Ens hem assegut en uns bancs amb una gran tauleta de llautó a davant i hem fet la comanda. Fins aquí tot normal, però mentre esperem el cambrer comencem a veure tot de gats sota la taula i el meu pare els va espantant. Cada vegada que escapen freguen amb les meves cames i, en mirar-me’ls bé, veig que estan malalts, amb la cua pelada i amb ferides a la pell. Just al nostre costat es situen uns policies, suposo que per la proximitat a l’accés a la mesquita, i contínuament sentim avisos a crits en els seus walkie-talkie. El cambrer es dedica a espantar els gats escuats amb el paper del menú que després ens dóna per fer la comanda… I arriba el menjar. A primera vista no fa mal aspecte, pero en tastar-lo és simplement repugnant, i el meu índex de tolerància amb el menjar és alt. Tots coincidim en què l’únic comestible és el shawarma del meu fill. A sobre, ens costa 200LE, que paguem amb molt de disgust.
Després de l’experiència els meus pares han arribat a la saturació: a partir d’ara els haurem de portar a llocs “menys autèntics” i encara se’n riuen de mi recordant aquest dinar, perquè vaig ser jo qui en va rebre les conseqüències l’endemà.
Agafem un taxi cap a l’hotel per 10 LE i, després de passar per la ducha, fem una migdiada intensiva i una bona sessió de piscina.
19:00 The Pharaohs
19:00 The Pharaohs
Per celebrar el 60 aniversari dels meus pares ens diuen que podem escollir on anar a sopar, que ells conviden. Tenim clar que els agradarà molt veure Cairo de nit tot navegant pel Nil en un vaixell-restaurant i demanem a l’agència que ens facin la reserva i el tranport.
 |
| The Pharaohs a petar de turistes |
 |
| Espectacle... |
El millor moment de la nit és quan, un cop acabat el sopar, pots pujar a la coberta superior, seure a les taules a l’exterior i gaudir de les vistes. Si pots pujar amb una ampolleta de vi…molt millor.
Hem pagat 1085LE entre tots (uns 180€) i ha estat una bona celebració de l’aniversari dels meus pares, per recordar-la.
L’agència, una vegada més, no ens cobra pel transport i decidim de pagar-li una bona propina a en Wahid per les molèsties i les atencions. És un gran tipus.
Índex Egipte 2010
01 Per què una altra vegada al mateix lloc?
02 Dades útils
03 De bars, de restaurants...i de pastissos
04 Cairo faraònic: Saqqara i Dashur
05 Cairo copte
06 Cairo islàmic
07 Alexandria
08 Del Museu Egipci de Cairo a Luxor
09 West bank
10 Sunrise, sunrise
11 Despeses, compres... i regateig
Hola Soy Marta Vidal, la autora de El Diwan. Vaya sorpresa me he encontrado al ver que te sirvió mi paginita para tu viaje.
ResponEliminaCelebro muchísimo que te gustara el Cairo Islámico, que es una de las zonas (incomprensiblemente) menos visitadas de El Cairo en toda su extensión, que da para muchos días de caminata. Ya veo que también "picaste" con la fantástica guía del Cairo Islámico de Alberto Siliotti, je, je,je..
Bueno, que me alegro mucho que te sirviera la información del blog sobre El Cairo Islámico. Creo que El Cairo es una ciudad de extremos, o te desborda por lo caótica o te engancha para siempre. Me ha encantado leer tu viaje, que me ha hecho recordar de nuevo las calles de esa ciudad y me ha despertado las ganas de volver.
Aclararte que el enlace que pones no es a mi blog de viajes, sino a otro blog de poesías en árabe. La dirección de mi blog de viaje es http://eldiwan2010.blogspot.com/
Y enhorabuena por tu blog y adelante con él. Espero poder seguir leyendo aqui tus viajes.
Saludos
Apreciada Marta,
ResponEliminaSiento lo de la dirección, ahora mismo la corrijo. Será que no la he tecleado veces!
Efectivamente, el Cairo Islámico es mi mejor excusa ahora mismo para volver...
He disfrutado mucho con tu blog y te voy siguiendo los pasos. Mi enhorabuena!
Saludos cordiales!
Hola Bertika
ResponEliminaEncantada de conocerte.
Veo que también sigues dos blogs excelentes, mesenllà y el último Bazar. Le estoy muy agradecida a los autores de estas dos webs, que me ayudaron muchísimo a organizar mi viaje de septiembre de este año a Turquía del Este-Kurdistán, del que volví encantada. Una zona poco conocida, fácil de hacer por libre en transporte público y totalmente recomendable. Voy algo atrasada con las publicaciones, pero espero no tardar mucho en poder publicarlo.
Un abrazo y que sigas disfrutando de los viajes
¡Pedazo de post!,menudo regalo nos has hecho.Yo que soy otra enamorada de la arquitectura islámica he disfrutado un montón ..... dan ganas de volver.
ResponEliminaPetons
Hola M. Eugenia,
ResponEliminaMuchas grácias, viniendo de ti... es un honor!
Intento hacer los post completitos...aunque a veces tengo la sensación que me enrollo demasiado... Por eso voy tan lenta....no veas la de entradas que tengo por hacer. Pero me lo tomo con calma y muchas ganas.
Saludos!