Ruta 1000 Alcassabes. 07 Creuant l’Atles fins a Skoura

El dia del viatge que estàs esperant amb més ànsia, expectació, il·lusió i ganes és, normalment, el dia en què no dorms bé i et despertes nerviós i abans que soni el despertador només pel simple desig que s’inicii. Aquest dia era avui i aquest ha estat el primer cop a la nostra vida que ens hem adormit, que el despertador no ha sonat i que els nens no s’han despertat de seguida que ha entrat una mica de llum per la finestra. És la Llei de Murphy.

Ens hem arreglat inusualment ràpid i en poc més de 20 minuts teníem les motxilles carregades i érem al carrer del riad, la Rue Dabachi, comprant tres crêpes (15 DH) per esmorzar i uns bricks de suc i uns panets (5 DH) per a fer un mos una mica més tard. A Jemaa-el-Fna hem parat el primer Gtand Taxi que hem vist i ens ha portat a l’aeroport per 60 DH sense regatejar.

La nostra víctima: un pobre KIA Picanto

La nostra accelerada matutina no se li ha encomanat gens al senyor de FirstCar, l’empresa de lloguer de cotxes, que, amb totes les seves patxorres, ens ha tingut esperant una bona estona, molt lent amb tots els tràmits documentals i li ha costat localitzar la cadireta que hem llogat per la meva filla. En la seva defensa hem de dir que ens ho ha explicat tot perfectament, ens ha donat tots els documents del vehicle i del lloguer perfectament endreçats i grapats. Hem estat, però, gairebé una hora per enllestir els tràmits del lloguer. Em faig una menció especial a mi mateixa (i no em dono un clatellot perquè no puc) quan comprobo que m’he descuidat el carnet de conduir a casa. Al meu pobre company li ha tocat per sorteig conduir tots els quilòmetres de la ruta.

La nostra víctima ens esperava aparcada al final de tot de l’aparcament de l’aeroport, un KIA Picanto amb 18.873 Km, una llauna de sardines amb quatre rodes on la feina ha estat nostra per encabir al maleter les diminutes trolley amb el nostre equipatge. La motxilla ha estat impossible i l’hem hagut de portar darrera el seient del conductor. Hem posat el silenciador als nens (els hem donat una crêpe a cadascun) i sortim de l’aeroport a les 09:00h.

La N9 sortint de Marrakech amb l'Atles al fons

AAAHHHHH!!!! Estem conduïnt pel Marroc! Els cinc primers minuts són impagables per la tensió que produeixen, però hem de parar de seguida a la benzinera AFRIQUIA que hi ha just en agafar la carretera perquè ens cal omplir el dipòsit. Amb tot el paviment moll de benzina hem omplert el dipòsit per 370 DH i hem sortit pitant abans que a algú se li ocorrís fumar-se una cigarreta. Almenys al Marroc, a diferència d’Egipte, la gent para el motor per repostar!

L'Atles cada vegada més proper

Hem anat amb força tensió per dins la ciutat fins que a les 09:25 hem enfilat la N9 en direcció a Ouarzazate i hem començat a respirar i a gaudir. Realment no resulta tan difícil conduir pel Marroc si exceptuem els interiors de les poblacions i de nit. Les carreteres generals estan prou bé, la senyalització és molt correcta i hi ha benzineres a pràcticament totes les poblacions importants.

Dia de mercat a Zerkten, camí del Tichka

I nosaltres, uns enamorats de les ciutats marroquines (amb Marrakech, Fez i Meknes a les nostres espatlles) descobrim que el que vertaderament ens apassiona és el Marroc rural, en el que ens trobem profundament submergits en poc més de mitja hora. Resulta difícil de descriure, però els paisatges produeixen una pau immensa, una sensació de pertinença i complicitat molt curiosa.

Pujant el Tizi'n Tichka

Amb el dit al disparador de la càmera voldries captar cada instant per no oblidar-lo mai: la senyora que apedrega una cabra, aquella cafeteria que t’ha semblat un bon lloc per parar a menjar, el mercat improvitzat als vorals de la carretera en creuar un poblet, les parades de fòssils i minerals i la meravella del paisatge després de cada revolt.

El rallie de Súper5

En el tram final de la pujada de l’Atles cap al seu coll de muntanya ens hem creuat amb un rallie ben curiós de Renault 5 tunejats al més pur estil París-Dakar. De vegades els turistes fem coses ben curioses y, sovint, ens montem tal performance que ens oblidem de l’entorn en el qual ens trobem.

A les 11:30 parem al Coll de Tizi’n Tichka, el port de muntanya més alt del Marroc, amb una alçada de 2260m, i on hem estat aproximadament 2 minuts després de veure que resultava impossible de parar amb una mica de pau sense els venedors de fòssils assetjant-nos amb força agressivitat. Foto amb el cartell i tornada al cotxe per parar un moment més endavant en una cafeteria solitària.

Després del fred que feia a Marrakech aquests dies passats i del vent gelat que feia just a dalt del Tichka, hem agraït poder seure en unes taules a l’exterior de la cafetria, prenent el sol mentre gaudíem de dos tes a la menta (15 DH) i dels panets comprats a primera hora. Hem fet el guiri anant a uns lavabos infames just en arribar, pagar una propina de 5DH i descobrir després que els de la cafeteria estaven en unes condicions exquisites (ni que sigui per comparació).

La cafeteria... molt bé

Els lavabos...uffff

Abans de continuar el camí hem pujat al terrat de la cafeteria i hem vist el primer poblet de fang, perfectament integrat al paisatge, el preludi del que seria aquesta ruta. Sabem que el que ens espera per davant ens encantarà.



Preludi de mil imatges inoblidables

Pocs minuts després passem pel primer gran exponent de l’arquitectura de fang que trobem a la nostra ruta, el graner comunitari d’Ighrem N’Ougdal.



Graner comunitari d'Ighrem N'Ougdal, restaurat pel CERKAS

I a cada revolt hi ha una excusa prou bona per parar el cotxe al voral a mirar o a fer una foto: la Kasbah a Imini, les “portes” a la carretera en els canvis de província o un morabit a Tamdakht. I a les 13:50 arribem al gran Ksar d’Aït Ben Haddou, després de 190 km de camí des de Marrakech i de 4:50h de camí amb les pertinents parades.



Ksar d'Aït Ben Haddou des de l'aparcament

Links d'informació útil sobre Aït Ben Haddou

Wikipèdia
Unesco

Aït Ben Haddou és com un miratge per al viatger de la ruta de les mil alcassabes perquè pot induir a pensar que aquest és l’estat de conservació de les següents fortaleses de fang al llarg del camí. I res més lluny de la realitat. Aquest fantàstic Ksar va ser gradualment abandonat pels seus habitants enfront d’edificacions més còmodes a l’altra riba del riu, on actualment hi ha la màxima concentració d’albergs i restaurants i per on es produeix l’accés al conjunt. Gràcies a inversions milionàries de la UNESCO i l’inestimable suport del CERKAS, aquest ksar s’ha reconstruit en bona part i s’està acabant de construir una pasarel·la nova per a l’accés dels turistes. Al seu interior hi ha alguna casa habitada i algunes petites botigues, però s’hi respira un ambient d’irrealitat, de decorat present de pretèrites produccions com Gladiator o Lawrencde d'Aràbia, rodades en aquest indret.

Un passeig per l'interior del Ksar

En arribar amb el cotxe a la part nova, cal aparcar i baixar a peu fins la llera del riu, camí en el qual han aprofitat per instal•lar-hi tota mena de botigues de souvenirs. Val a dir que els botiguers estaven força esmorteïts per el calor i no ens han assetjat gaire… era més aviat un ronc des de la catifa on estaven estirats que ens deia si volíem això o allò… els hem dit el típic “La, shukran” i no hem rebut ni resposta. Un cop a la llera del riu la panoràmica és fantàstica i la fotografia, obligada. En el moment de la nostra visita el riu era pràcticament sec i l’hem creuat saltant sobre uns sacs de sorra disposats amb aquesta finalitat i, per tant, no hem tingut l’oportunitat de veure’ns assetjats pels propietaris de ruquets que ofereixen els seus serveis per creuar el riu.

Vistes des del punt més elevat amb el riu i la nova població al fons

L’entrada al Ksar és gratuïta fent un revolt cap a la dreta o entrant per on desemboca la nova passera. Hi ha alguns propietaris que t’ofereixen d’entrar a través de les seves Tighrematin a canvi d’un donatiu. I aquesta ha estat la nostra opció perquè volia entrar al ksar a través d’una de les seves edificacions i, per 20DH tots quatre hem pogut comprovar com un propietari segurament extranger ha creat un accés d’estranquis, no ha invertit ni un duro en acondicionar-lo i ha posat quatre eines per fer-hi una performance rural per embaucar els turistes. Hi hem caigut de quatre potes, i mira que ho sabíem! La part positiva és que als nens els ha encantat aquest accés misteriós.

Adobe en procés d'assecat

Museu improvitzat a l'accés

En uns 30-45 minuts hem fet un passeig fins al punt més alt, on les vistes són esplèndides, que ens ha permès de veure i tocar per primera vegada el sistema constructiu tradicional d’aquestes edificacions de fang, un autèntic exemple d’integració i sostenibilitat.

Tighremt restaurada per l'Unesco

Una mica ofegats de calor, hem tornat a la vila nova per dinar a l’Auberge Bilal, una de les moltes opcions disponibles i l’hem encertat. Per 160 DH hem pogut dinar els quatre a la terrassa a base de truita bereber, patates fregides, brotxetes i gaudint d’unes vistes meravelloses del Ksar. En sortir hem comprat unes galetes en un supermercat per a guiris amb preus equivalents als de El Corte Inglés i a les 16:00 sortíem amb el nostre bòlid en direcció al palmerar d’Skoura.

... truita bereber...

... brotxetes...

... truita de formatge...

D’Aït Ben Haddou a Ouarzazate hi ha poc més de 15 minuts i en aproximadament una hora des d’aquesta ciutat s’arriba a Skoura per una carretera molt ben asfaltada que ressegueix riba de la presa d’Al-Mansour.

El pantà d'Al-Mansour

L’aventura comença a partir del poble d’Skoura on, a imitació dels jocs de pistes de quan érem petits i anàvem de colònies, cal anar seguint les indicacions que ens van enviar per mail els propietaris de l’hotel per tal de poder-hi arribar.

Sawadi: indicador amb la fletxa blanca i verda

Pel que hem vist cada allotjament del Palmerar té un codi de colors en la senyalització assignat: si vas al Sawadi, com ha estat el nostre cas, cal seguir les fletxes blanques amb un punt verd, si vas a Aït Abou (que és just al costat) cal seguir les fletxes vermelles, etc. Sembla complicat, però no ho és a excepció del punt on es creua el riu sec, l’Oued Hajaj.


Creuant l'Oued... el punt més crític

Fins aquest punt l’asfalt ha esdevingut una pista força correcta i totalment apta per a turismes però, en creuar el riu, la pista és plena de pedres i clots. Cal anar amb molt de compte i jo he estat pregant que no li passés res al cotxe, perquè els desperfectes fora de les vies asfaltades no els cobreix l’assegurança. I just en el punt mig del riu, el camí es bifurca… el cotxe que anava davant nostre ha pres el camí de la dreta i ens l’hem anat mirant des de lluny sense saber si seguir-lo o prendre el de l’esquerra fins que hem vist que feien un gir de 180º en trobar que el camí havia estat esborrat per una riuada anterior. A partir d’aquest moment ha estat senzill de trobar el camí correcte, no pas de circular-hi.

Hem tingut l’ocasió de veure l’aparició d’una nova professió al palmerar: el guia motoritzat (o el caçador de guiris perduts...). Són tants els turistes que no són capaços de trobar el seu allotjament (per l’abundància d’aquests i per la manca de punts de referència en un entorn d’edificacions baixes i ple de palmeres) que sempre trobes un senyor que va amb moto disposat a conduïr-te on tu li diguis a canvi d’una petita propina. Tanmateix, no ens ha estat necessari i, després d’aproximadament un quart d’hora circulant per les pistes del palmerar amb l’estómac del tamany d’una avellana, hem arribat al nostre allotjament: el fantàstic SAWADI, un oasis en la seva acepció més paradisíaca. Estem en el km 265 de la nostra ruta i són les 17:25 de la tarda.



Porta d'accés al Sawadi, finalment!

Creuem la gran porta de la finca del Sawadi, deixem el cotxe a l’aparcament i un noi ens demana que el seguim fins la nostra habitació. A la realitat és com a les fotografies de la web, però encara millor. En aquesta gran finca cultivada d’oliveres i hortalises, s’erigeixen les petites agrupacions d’habitacions noves de trinca però construïdes a l’estil tradicional amb el seu revestiment de fang i palla, les parets interiors revestides de dress i el sostre de canyís entramat al més pur estil bereber. Això sí, aquí no hi falta res de res! L’habitació és fantàstica i el bany… un luxe. I no parlo de luxe en el sentit més estricte sinó més aviat de la sensació de veure que tot està molt cuidat, fins el darrer detall, per tal que l’hoste es senti mimat i en pau.

... el bany...

... la sala d'estar...

... l'hort envoltant les habitacions...

... la nostra habitació...

Sortim a fer un tomb per investigar una mica els voltants, la piscina, els jocs infantils, la jaima i demanem si tenen wifi, que ens connecten d’immediat. Apareix en Phillipe, el propietari, un senyor molt educat que, en un castellà gairebé perfecte, ens explica moltes possibilitats d’excursió per la zona i quedem pel sopar. Just en aquell moment arriba un altre cotxe amb hostes que resulta ser el vehicle que s’havia perdut davant nostre en creuar el riu. Decidim d’anar a visitar Aït Abou de seguida perquè és a punt de començar a fer-se fosc.

Porta d'accés a Aït Abou, amb la seva fletxa vermella

Pel camí hem trobat nens i dones carregades de llenya que de seguida han parat a saludar-nos a nosaltres i a dir-los alguna coseta als nens, quina llàstima no saber francès… m’hauria encantat parlar-hi una mica… És evident que, de seguida que t’allunyes de les grans ciutats, l’amabilitat de la gent es multiplica (i que consti que a la ciutat ens hi hem trobat molt bé). Et fa pensar molt trobar-te cara a cara amb una noia de la teva mateixa edat carregada amb un farcell de llenya d’un embalum enorme, amb tres o quatre criatures i les mans curtides del treball, te n’adones que tots som iguals i que per més tenir no implica ser més feliç. Aquesta gent del sud tenen una mirada i un somriure que et conmouen de veritat, és el principal record que me n’enduc.



Jaima a Aït Abou

Aquesta tighremt, Aït Abou, és a tocar del nostre hotel i la seva visita és molt recomanable, en ésser l’edificació més alta del palmerar. L’edificació principal es troba en un estat d’abandonament important, però de moment no sembla amenaçar ruïna. A l’exterior hi ha unes jaimes molt senzilles i agradables que ofereixen possibilitat d’allotjament als viatgers en els mesos de més calor. Per una propina de 20 DH ens han acompanyat fins la coberta, amb unes vistes impressionants magnificades per la posta de sol darrera les palmeres. El palmerar d’Skoura és, de moment, la gran oportunitat d’aquest viatge, el gran descobriment.



Vistes des de la terrassa d'Aït Abou

Ara ja sabem que hauriem d’haver previst una nit més en aquest indret (tal com m’havia dit en Pablo Muñoz). Ens encantaria poder estar un dia més per poder llogar unes bicicletes i explorar el palmerar, que té moltíssim per oferir. Queda pendent per la propera.

Posta de sol al palmerar d'Skoura

Tornem a l’hotel i prenem un te al jardí mentre consultem el mail al meu telèfon aprofitant el wifi mentre esperem que arribi l’hora de sopar. És difícil descriure la pau d’aquest indret, l’horitzó tant llunyà, el cel estrellat… és la nostra primera nit al marroc rural i intuïm que és el preludi d’un viatge màgic.



...el menjador...

El sopar ha complert amb escreix les expectatives. Hi hem arribat una mica d’hora i hem anat a fer el tafaner a la sala i la bilioteca, tot decorat amb un gust exquisit. Al menjador només érem tres taules: nosaltres, els alemanys del cotxe que s’havia perdut i els propietaris. El menú és el mateix per tots: sopa boullabesa, tajine de kefta i ous i una mena de crema catalana molt curiosa. Hem gaudit del sopar i de la companyia dels propietaris i ens hem sentit molt orgullosos dels nostres fills, que s’han comportat magníficament. Després d’una bona estona a la biblioteca mirant llibres amb els nens, hem anat a dormir sentint que hem passat un dels millors dies de tots els viatges que hem fet.

Creuarem moltes portes com aquestes...

Índex d'entrades publicades "Ruta 1000 Alcassabes"

00 Per anar fent boca

01 Dades útils
02 Allotjament
03 Preparatius: com anar al Marroc amb nens i no morir en l’intent
04 Souks de Marrakech
05 Artesans de Marrakech
06 Terminologia bàsica
07 Creuant l’Atles fins a Skoura
08 De Skoura a Tinerhir
09 De Tinerhir a Merzouga
10 De Merzouga a Ouarzazate
11 De Ouarzazate a Marrakech passant per Telouet
12 Despeses, compres i regateig