Després de llegir el títol d’aquesta entrada estareu pensant que ara venen tota una sèrie d’arguments a favor de viatjar amb els propis fills, doncs aneu errats. Aquesta és una opció personal i els nostres arguments i consells específics del fet de viatjar amb els nostres nens es van explicant al llarg de les entrades dedicades als dies de viatge, però volia dedicar una entrada a les setmanes prèvies a la nostra sortida, a tot el què va succeir a nivell mundial, a Catalunya, a la pròpia família i, també, a casa i que va posar “en perill” el nostre desitjat viatge.
El que succeïa al món…
Després d’immolar-se Mohamed Bouazizi, el dia 17 de desembre a Tunissia s’inicià la revolta en alguns països de confessionalitat islàmica situats majoritàriament al nord d’Àfrica i a la península aràbiga. Tot s’inicià en aquest país mediterrani i, a poc a poc, es van anar succeint, com una reacció en cadena, manifestacions populars en una bona colla de països. En el moment de començar a preparar aquest viatge s’iniciava la revolta en un país al qual ens sentim molt units: Egipte. Els missatges d’intranquilitat sobre fer turisme en aquests països eren insistents en els mitjans de comunicació, en els fòrums de viatgers a internet i, fins i tot, a la pròpia família. Potser si no haguéssim tingut l’experiència de conèixer alguns d’aquests països on s’estaven produïnt protestes hauríem caigut en la simplificació d’anular o posposar el viatge, ho reconeixo, però durant gairebé tres mesos vam intentar estar ben informats i no vam trobar cap motiu objectiu per no fer el nostre viatge.
Durant aquest temps a l’expectativa únicament vam estar pendents dels esdeveniments en una data decisiva, el 20 de febrer de 2011, en estar convocada al Marroc una manifestació autoritzada en suport de les revoltes succeïdes en els països veïns i, alhora, per reclamar que el rei cedís alguns dels poders que té atribuïts en benecifi d’una democratització major del país. Es tractava d’una convocatòria via Facebook autoritzada per les autoritats i van haver-hi manifestacions a les principals ciutats del país (Rabat, Casablanca, Fez i Marrakech) i en algunes també hi van haver els tan temuts aldarulls, principalment a Larache i a Marrakech. A Larache es va incendiar una sucursal bancària i hi van morir 5 persones que hi pernoctaven i a Marrakech, un cop dispersada la manifestació, una bona colla de brètols es van dedicar a trencar els aparadors del Zara per endur-se’n el que van poder i, de pas que és al costat, van aprofitar per fer destrosses al McDonalds.
I punt.
Des del 20 de febrer fins el 4 de març que és quan el nostre viatge es va iniciar no hi va haver cap incident més al país, ni cap revolta. Vam decidir que podriem marxar tranquils. Això sí, han estat les nostres primeres (i espero últimes) vacances narrades online via Facebook o via mail per tal que les nostres famílies, molt menys tranquiles que nosaltres, poguessin respirar una mica. Transcorregut el viatge amb tranquilitat i succeïda una altra manifestació al Marroc el dia 20 de març, quan ja tornàvem a ser per aquí, podem ratificar que no hi havia cap mena de motiu per preocupar-se. Del futur, ningú en sap res.
Han estat d’agrair les entrades del fantàstic blog Próxima salida…Marrakech on tota una valenta establerta a Marrakech narra aquestes darreres manifestacions en primera persona i d’una manera molt pragmàtica, tal com a mi m’agrada.
Agraeixo les intervencions de l’usuari del portal LosViajeros anomenat Australs, que han confirmat en el moment adequat el que jo també pensava sobre la situació al Marroc, país on viu.
També estic molt agraïda a Pablo Muñoz Carballeda per la seva empatia amb el fet de viatjar amb els meus fills, per l’interès en el propi viatge i per les informacions puntuals que m’han anat confirmant una situació real al país que els mitjans de comunicació tendien a no deixar entreveure.
La salut…
Uns deu dies abans de marxar el meu avi va ser hospitalitzat en estat molt greu. Vam patir molt per ell, vam passar moltes hores pendents i el viatge passà a un pla molt llunyà. La mateixa setmana la meva mare va ser intervinguda en una operació programada feia temps, però que no li restava importància. Afortunadament la salut del meu avi va anar millorant tímidament, va poder tornar a casa seva dos dies abans de marxar de viatge i, combinat amb l’evolució ràpida i favorable de la salut de la meva mare, vam considerar que aquesta batalla també estava guanyada de moment. Això sí, el meu avi no va saber que havíem anat al Marroc fins la nostra tornada! Pobre home, que pateix del cor!
La meteorologia…
El dia abans de marxar va caure una nevada tremenda al Pirineu, afortunadament lluny de casa nostra. El problema està en què tant el meu company com jo mateixa ens veiem obligats a desplaçar-nos molt per la nostra professió…i…endevineu on era el meu company presisament aquell dia??? De la Seu d’Urgell a Puigcerdà, passant pel túnel del Cadí i tornant a casa rapidet, amb les cadenes al maleter del cotxe. Afortunadament ja és un expert posant cadenes des de la nevada del 8 de març de l’any passat.
Les sopreses de darrera hora…
El dia anterior a la sortida jo vaig plegar a migdia per preparar les maletes i just en arribar a casa em va sonar el mobil… era el telèfon de l’escola dels meus fills. Tot els que tingueu fills també sabeu que de l’escola no truquen per saludar-te únicament, sinó que una trucada de l’escola implica que ha passat quelcom que requereix la presència dels pares. El meu primer pensament va anar cap a que un dels meus fills tindria febre… no sé per què. Em vaig equivocar, era que la meva filla havia tingut una petita “trobada” entre una porta i la seva mà… Vaig anar-la a buscar, me la tenien preparada amb la mà embolicada amb gel… i ara què faig??? I si la té trencada…??? Vaig estar-me una bona estona amb ella a casa, posant-li gel, observant-la si es queixava, si la movia bé… també vaig portar-la a la fisio que tenim a la família, però el diagnòstic estava clar: únicament una contusió que va acabar amb un bon blau.
Per tant, gràcies a la divina providència tots els astres es van aliniar i nosaltres vam poder sortir cap a aquest viatge tan desitjat i tan incert. Volem destacar l’alegria continguda dels nostres fills que, malgrat esperar amb gran il•lusió el viatge, van entendre que hi havia motius prou importants per no saber si realment podríem marxar. Els nens sovint sorprenen per la seva capacitat d’entendre quan cal tenir una mica de paciència.
Índex d'entrades publicades "Ruta 1000 Alcassabes"
01 Dades útils
02 Allotjament
03 Preparatius: com anar al Marroc amb nens i no morir en l’intent
04 Souks de Marrakech
05 Artesans de Marrakech
06 Terminologia bàsica
07 Creuant l’Atles fins a Skoura
08 De Skoura a Tinerhir
09 De Tinerhir a Merzouga
10 De Merzouga a Ouarzazate
11 De Ouarzazate a Marrakech passant per Telouet
12 Despeses, compres i regateig
02 Allotjament
03 Preparatius: com anar al Marroc amb nens i no morir en l’intent
04 Souks de Marrakech
05 Artesans de Marrakech
06 Terminologia bàsica
07 Creuant l’Atles fins a Skoura
08 De Skoura a Tinerhir
09 De Tinerhir a Merzouga
10 De Merzouga a Ouarzazate
11 De Ouarzazate a Marrakech passant per Telouet
12 Despeses, compres i regateig
Hola Bertika
ResponEliminaMe ha dejado impactada la cantidad de avatares que se te juntaron antes del viaje. Al final parece que se cumple aquello de "los sucesos fortuitos tienden a suceder todos juntos". Me recordó mi viaje a Irán en 2006, en que parecía que el Destino se me ponía de cara. 15 días antes del viaje me caí rodando en la calle con resultado de un esguince de tobillo bastante fuerte y como soy muy tozuda no estaba dispuesta a cancelar de ninguna manera. El dia de salida Gran Canaria-Madrid el vuelo se retrasó varias horas por una avería y estuve a punto de perder el enlace porque en los primeros momentos nos decían que probablemente cancelaban y yo estaba a punto de soponcio. Pero al final conseguí aterrizar en Tehran segun lo previsto con mi pie morado e hinchado como un botijo y un bastón que luego acabó perdido al cabo de una semana.
Pues sí... se cumplió la primera Ley de Murphy en todo su articulado. Sin embargo, gracias a mi terquedad, no llegó a mayores.
ResponEliminaRealmente lo más preocupante fue la salud de mi abuelo, el único de los temas que sí me hizo temer mucho por el viaje. Pero ya es historia. Mi abuelo está bien dentro de lo que cabe, puesto que es muy mayor.
Un fuerte abrazo, Marta.