Ruta 1000 Alcassabes. 09 De Tinerhir a Merzouga

Aquest és el relat d’un dia màgic, de paisatges infinits, de descobriments, de felicitat i també d’enuig… un dia que recordaré amb música de fons de Ryuichi Sakamoto a la fantàstica BSO de “El Cielo Protector”.

9:20 Sortim de Tinerhir

Abonem la factura a l’Hotel Tomboctou i aprofitem per comprar 4 croissants i 2 pans (9,5 DH) per fer un mos a mig matí. Fem benzina (10,47 DH/litre) i comencem el nostre llarg camí fins a Merzouga. El paisatge segueix deixant-nos bocabadats a cada quilòmetre. Els nens es sorprenen molt de veure ramats de dromedaris pasturant prop de la carretera.

Dromedaris pasturant prop de Tinerhir

10:10 Arribem a El Khorbat

La nostra primera parada és al Ksar El Khorbat, a l’oasi de Ferkla i molt proper a Tinejdad. En aquest poblat fortificat el polifacètic Roger Mimó ha reconstruït alguns habitatges per tal de transformar-los en allotjament, restaurant i un museu dels oasis. 

Ksar el Khorbat

Gràcies a la col·laboració d’universitats espanyoles s’hi han dut a terme tasques de reconstrucció de la muralla i s’ha millorat la xarxa de sanejament (Veure més…). Es tracta d’una parada molt interessant, tot i que els darrers metres del camí, en creuar el riu sec, m’han provocat força patiment pel cotxe.

Igual que un parell de dies enrera ens va passar amb el palmerar d’Skoura, el Khorbat també ens ha semblat un lloc màgic, un lloc on poder-hi estar una temporadeta per descobrir-lo a fons. Quina pena ser turista…

Mares i nens en un camp proper al Ksar

Primer hem passejat per l’interior del ksar, amb la seva trama urbana rectilínia, amb pous de llum a les cruïlles i un silenci sepulcral, i després, hem donat la volta per l’exterior de les muralles. La gent, si bé ens miren amb una mica de sorpresa i extranyesa, ens saluda i somriuen. Nosaltres també els saludem molt discretament tot sentint que estem en un entorn on no hem d’intervenir ni modificar res, que no hi tenim cap dret. Ens sentim una mica espectadors d’una pel·lícula. De cop, s’aixeca el teló i apareixen dos marrecs amb unes caniques (ja sé que en català es diuen “bales”, però a mi no m’agrada aquesta paraula i jo de petita jugava a caniques, no a bales). S’apropen al meu fill i li diuen si vol jugar. El meu fill és tímid i no sap què fer, en té ganes però li fa una certa recança. Nosaltres tres seiem en una pedra i els mirem com juguen. Això no té preu. Les mares dels nens també els miren des de la porta de casa seva. Una escena per recordar.

Tres marrecs jugant a caniques

Acabat el nostre tranquil passeig, sortim en direcció a Erfoud i després Merzouga, el destí del dia d’avui. En creuar Tinejdad, veiem en una botiga una pancarta que posa “Volem l’AVE pel litoral”… em pregunto com pot haver arribat a aquí!!!

Oasis de Ferkla

13:10 Dinar a la Kasba Asmaa

El paisatge és cada vegada més desèrtic i just abans d’arribar a Erfoud comencem a veure els primers bancs de sorra envaïnt la carretera. Els nens dormen al cotxe i decidim d’aprofitar-ho i para a dinar el més enllà possible.

Bancs de sorra envaïnt la carretera

Apareixen les primeres “fogares”, sèries de pous de registre de canalitzacions d’aigua subterrànies que s’alinien i criden l’atenció per la seva forma de petits cràters. Sembla ser que això, malauradament, també s’ha convertit en una nova atracció turística en aquesta obligada carretera que connecta Marrakech amb l’Erg Chebbi. En una zona de fogares precioses i sense ningú a la vista, parem a la vora de la carretera amb l’intenció de fer-hi algunes fotos. De sobte, i no sabem d’on, ens surten un parell d’individus amb el turbant groc i la xilaba blava obligatoris i ens conviden a fer un te a la seva tenda, a veure l’interior dels pous, etc. Declinem amablement l’invitació i prosseguim el nostre camí. Més endavant veiem grans jaimes muntades especialment pels grans grups turístics. Jo em quedo amb la bellesa de la foto solitària que vam lograr fer.

Fogares arribant a Erfoud

Just havent passat Rissani i veient que ens queda una hora escassa de camí, decidim parar a dinar a la Kasba Asmaa, un hotel ben acondicionat a peu de carretera. Dinem en un menjador molt ben decorat, amb aire acondicionat (és el primer cop que el necessitem) i per 240 DH els quatre, propina inclosa.

La darrera hora del nostre trajecte ha estat emocionant per la presència cada vegada més propera del mar de dunes (l’Erg Chebbi) i per un parell de petites mànegues de tornado que ens han passat just davant per la carretera.

Que curiós és anar circulant per la carretera que voreja d’Erg i anar veient la munió de cartells dels albergs a peu de duna que estan indicats en cada cruïlla de la carretera amb alguna pista. Jo m’atreviria a dir que n’hi ha algun centenar… I la meva mare  que patia perquè ens n’anàvem al desert sols amb aquests nens…

Albergs propers a l'Erg Chebbi

Just un parell de quilòmetres abans d’arribar al nostre alberg, la nostra filla vomita dins el cotxe. Parem a la vora, busquem roba per canviar-la, intentem netejar la cadireta i, mentrestant, tots els cotxes de guiris que passen ens toquen el clàxon i ens saluden veient el numeret que estem muntant.

La pista cap al nostre alberg, una mica més solitari

15:15 Arribem a l’hotel  Nomad Palace

Estem en el Km 700 del nostre recorregut des de Marrakech i nosaltres tenim moltes ganes de tenir la nostra habitació per descansar un moment i els nens es moren de ganes de fer l’excursió en dromedari que els hem promès.

La pista fins a l’hotel es fa dura perquè, tot i que el recorregut és d’aproximadament 1 km, està plena de pedres i està literalment “plisada” pel vent. Anem al pas de la tortuga tot veient l’alberg al fons. Es tracta d’una edificació originalment de planta baixa la qual han ampliat amb una planta pis i un parell de torres. Per donar-li un clatellot a l’arquitecte que els ha fet aquesta ampliació, perquè s’ha carregat la poca essència que ja tenia el lloc.

El parking dels dromedaris

En arribar ens acompanyen a la sala, ens serveixen un te i omplim tranquilament els formularis del check-in. Quedem per fer la volta en dromedari sobre les 18:00 i ens acompanyen a l’habitació. L’alberg és una edificació en forma de U al voltant d’un pati, on dos dels costats estan ocupats per habitacions i el tercer per la sala. Ens extranya que a la nostra habitació s’hi vagi a través de la sala i creuant un altre pati de característiques molt “diferents” al principal… i l’habitació… com descriure-ho sense insultar… diríem cutre, per exemple…i el bany… aquí ja em costa més no ser grollera… però diríem que no ha vist el lleixiu en molts anys.

Ens quedem sols a l’habitació. El meu company i jo ens quedem mirant i decidim que no, que ens han pres el pèl i ens han portat a les habitacions dels treballadors. Vam escollir aquest alberg enfront de l’”Alí el Cojo” perquè ens va semblar que estaria millor (i de fet era un 50% més car) i no estem disposats a rebre aquesta habitació per aquest preu. El luxe no és necessari, la netedat si.

El meu company se’n va a protestar a recepció i jo em quedo amb els nens a l’habitació fins que m’acabo d’enfadar en veure que el lavabo no funciona. Ens n’anem també amb les motxilles cap a la recepció i comencem a sentir els crits des de lluny. El misteri ha estat resolt: han prioritzat un grup que venia amb agència oferint-los les habitacions que sortien a la web, ben acondicionades i climatitzades i ja les havien completat. Només els quedava el cuchitril que ens han ofert. En la zona d’ampliació acaben de construir dues noves habitacions, que estan a punt d’estrenar, d’un tamany exagerat i impecablement netes. Aquesta és la que volem! I així acaba la discussió. Ens instal·len uns matalassos a terra pels nens, ens quedem en aquestes habitacions i sabem que, amb tota seguretat, passarem fred per la nit perquè no estan climatitzades. Més tard parlo de la decoració… que n’hi ha per llogar cadires.

Pati de l'alberg

18:00 Excursió amb dromedaris

Els nens i el meu company es disposen a banyar-se a la piscina i, malgrat que està terriblement freda, s’hi estan un moment. Després ens vestim i ens quedem pel pati esperant la sortida amb els dromedaris.

Després de passar davant d’aquest cartell tan alentador i desitjant que la nostra sortida duri una mica menys d’aquests 52 llegendaris dies de les caravanes, anem fins al parking de dromedaris, uns animals que personalment em fan força engúnia i la meva relació amb ells es limita a quan m’hi veig obligada per causa dels meus fills.

I malgrat la turistada que suposa aquesta excursió, ens ha encantat perquè, malgrat tot, som simples turistes. Ens han donat un consell que no es paga amb diners: relaxeu-vos, però literalment, no mantingueu els músculs en tensió a sobre el camell. Poc a poc hem anat allunyant-nos de l’alberg, realment lluny, fins que hem estat envoltats de dunes. La llum anava minvant a poc a poc i els tons ataronjats comencen a impregnar-ho tot. El meu company fa desenes de fotos i jo ja tinc prou feina a subjectar la meva filla evitant que caigui. Els nens estan excitadísims, meravellats fins que el cameller ens fa baixar dels camells després de 45 minuts de camí i ens indica que si volem podem pujar a una duna. Es tornen bojos corrent per la sorra i escalant la duna. A la nostra filla l’hem d’anar emputxant els darrers metres perquè roda com una pilota per la pendent, i riu molt. A la cresta de la duna les vistes don magnífiques i la llum també. Som l’únic element que destorba el silenci.

Quan comença a minvar la llum, tornem cap als camells i fem el camí de retorn a l’alberg. La llum és preciosa, les ombres eternes i el silenci màgic. Teníem pensat donar-li una propina al cameller però, anticipant-se a la nostra voluntat, en arribar al parking ha tret un parell de paquets de la seva bossa i ens ha muntat una paradeta en un tres i no res. Pulseres i fòssils. Si existeix la telepatia està clar que l’ha posat en pràctica: el meu fill desitjava un fòssil i la nena unes pulseres. Acordem que els diners que els han donat els avis se’ls gastaran en això i no els comprarem res més. Tots dos estan d’acord i acabem pagant-li moooooooooolt ben pagats al cameller un fòssil de trilobite i un parell de pulseres berebers de colors vius (150 DH). I tots contents.

21:00 El fi de festa

Fem temps a la sala escribint les nostres memòries i a les 20:00 ens serveixen el sopar. Una harira, tajine de kefta amb ous i fruita. Bàsic però molt correcte. I mentre estem sopant sentim uns crits llunyans: GOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOL! No tenim cobertura de mòbil, però gràcies a la televisió satèl·lit pràcticament la totalitat dels hostes estan veient el partit que avui juga el Barça…

  

I en acabar el partit, tothom seu a sopar i comença la desfilada de pseudo-tuaregs. Els nois que treballen a l’alberg, malgrat els texans i les bambes de moda, van amb l’obligatòria xilaba i turbant. Serien l’equivalent local al “yoyas” amb la xuleria dels conductors de Vaporetto de Venècia. Amb tots els tòpics ben apresos,  van taula per taula “amenitzant” la vetllada amb frases fetes apreses de memòria del tipus “El desert escolta Catalunya Ràdio”…etc.

Poc després comencen a tocar els timbals per animar una mica la festa, però els nens, malgrat que no volen marxar, s’estan quedant adormits a les estores de la sala.

Els pseudo-tuaregs

De totes les frases apreses dels pseudo-tuaregs em quedo amb la següent que resumeix perfectament el dia d’avui:

La vida es como la vaca: a veces da leche; a veces da caca.

Índex d'entrades publicades "Ruta 1000 Alcassabes"

00 Per anar fent boca

01 Dades útils
02 Allotjament
03 Preparatius: com anar al Marroc amb nens i no morir en l’intent
04 Souks de Marrakech
05 Artesans de Marrakech
06 Terminologia bàsica
07 Creuant l’Atles fins a Skoura
08 De Skoura a Tinerhir
09 De Tinerhir a Merzouga
10 De Merzouga a Ouarzazate
11 De Ouarzazate a Marrakech passant per Telouet
12 Despeses, compres i regateig