Melilla 04. Coincidint amb Enrique Nieto, Mustafa Arruf i Juan Carlos Martínez



Amb aquest títol tant pretenciós acabo de quedar com una culta cosmopolita coneixedora de la ciutat nord africana que ha gaudit de l’art d’aquests tres individus o com una idiota que parla de tres desconeguts per a molta gent de la península (jo inclosa, és clar). En fi, quan sigui gran pertanyeré al primer grup...

Melilla, reitero, ha estat la gran sorpresa del viatge d’estiu d’enguany perquè, confiats en tenir uns guies d’excepció per visitar aquesta ciutat, no ens hem informat sobre la seva història, la forma urbana o la composició social, tasques que fem sempre per defecte en visitar una nova ciutat. Aleshores amb quina idea arribàvem a la ciutat? Doncs amb ben poca cosa, ho reconec... Simplement algunes associacions d’idees força caduques (melilla = decadent, melilla = militar, melilla = Franco...) totes elles potenciades per l’única persona propera a nosaltres que va viure en la seva infantesa en aquesta ciutat i no en conserva gaire bon record, pel que es veu.

Però tornant al títol de l’entrada, són els tres noms que he extret de passejar per la ciutat, d’observar els seus edificis i els seus carrers, de sentir parlar els seus habitants amb l’orgull de qui parla de casa seva. A més, amb dos d’ells hi tinc dues coses en comú, us ho explico...

Hotel Nacional
Després d’un magnífic sopar de tapes al “Sevilla”, hem passat la nit a l’Hotel Nacional i ens han vingut a buscar per esmorzar el nostre amic PB i el seu fill AB. Ens han portat a un bar proper, hem segut a la terrassa, hem mirat al voltant i hem decidit per unanimitat que el que esmorzaríem serien uns bon xurros. I amb un inici de dia tant prometedor, la resta no podia ser menys.

Exceptuant la visita a “Melilla la Vieja”, concentrada dins les muralles i que cal fer necessàriament a peu, la resta de la ciutat es gaudeix fent un passeig sense rumb, mirant i admirant. I en aquest passeig, la ciutat contrasta i provoca: el contrast entre l’herència decadent d’algunes dècades passades i la gran voluntat (i encert) actual de modernitzar la ciutat, els seus edificis i l’espai públic; la provocació encara latent d’allò que va ser la ciutat i allò que voldrien que fos fa que resulti contradictòria i molt interessant. I si te l’explica un “melillense” de soca-rel (que no “melillita”), no té preu.

Però tornem al principi, anem pel primer nom: Enrique Nieto
(Una pista: Enrique Nieto es a Melilla el que Gaudí és a Barcelona)

El primer que ens ha cridat l’atenció de la ciutat de seguida que hem sortit del port han estat els seus edificis. D’acord, som arquitectes... però quan estem de vacances intentem no fer gaire militància. Tanmateix, ha estat com una mena de déjà vu, una sensació de familiaritat curiosa. Els edificis de l’eixample de Melilla, la majoria d’ells de les primeres dècades del segle XX, et transporten als edificis de la trama Cerdà barcelonina amb alguns elements del més pur racionalisme, amb ornaments del modernisme i amb l’aire de decadència de la Baixa a Lisboa. Déu n’hi do, no?

Així que la primera pregunta que hem fet als nostres amics ha anat en aquesta direcció i la resposta ens n’ha presentat el culpable: Enrique Nieto. Català nascut a Barcelona el 1883 i deixeble de Gaudí, es llicencià com arquitecte a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, fet vital en el qual coincidim ell, el meu company i jo mateixa, però amb una distància en el temps de 95 anys.

Arribà a Melilla l’any 1909 i es convertí posteriorment en el seu arquitecte muncipal, lloc que ocupà durant 40 anys. A ell es deu bona part de la trama urbana i alguns dels edificis modernistes més significatius de la ciutat. M’ha semblat molt curiós saber que Melilla és la segona ciutat del món amb més edificis modernistes, després de Barcelona, amb més de 900 exemplars.

Deixo aquí dos links on es parla del fenòmen del modernisme a la ciutat i de la importància d’aquest individu que acabem de conèixer:








Anem pel segon nom: Mustafa Arruf
(Encara que a la ciutat l’anomenen simplement pel nom “Mustafa”, no pas Mustafà com diríem per la península)

Escultor nascut a Melilla i que ha traspassat les fronteres de la ciutat amb la seva obra, del qual els melillenses parlen amb molt d’orgull. Però, sobretot, és el “culpable” d’una gran part de les escultures urbanes que hom pot observar als espais públics de la ciutat.

Una de les millors maneres de fer ciutat, de generar vida en les trames urbanes és dotar-les d’una urbanització que faciliti les relacions socials dels seus usuaris. El primer pas per dinamitzar la vida d’un barri és que els seus habitants s’identifiquin amb el seu espai urbà i que aquest els ofereixi comoditat, exemple vist a la Barcelona post-olímpica amb molt d’èxit al Districte de Nou Barris. La resta és qüestió de temps.

En el cas de Melilla, penso que han encertat en l’escala d’aquestes intervencions: dels grans espais com el Parque Hernández o la Plaça de les Cultures a la senzilla urbanització dels carrers del seu eixample. Tenen tots, però, la presència de conjunts escultòrics, petits o grans, figuratius o abstractes, però tots amb un missatge per al vianant que els observa.

Tant si es tracta de la representació de cèlebres personatges de la ciutat (com Enrique Nieto o Fernando Arrabal, per exemple) o de valors abstractes (com el conjunt “Encuentros”), Mustafa Arruf ha contribuït a la connexió entre els origens i la moderna imatge de la ciutat.


Deixo aquí dos links on es parla de l’obra d’aquest artista:




Al Parc Hernández

Al passeig marítim

I ara toca el tercer i darrer nom d’aquesta llista: Juan Carlos Martínez
(Charlie pels amics)

Quan una sola persona reuneix creativitat, simpatia i joventut, poc més es pot demanar. Aquest melillense format en Belles Arts està molt integrat en la vida associativa de la ciutat i la seva producció artística no es limita únicament a l’escultura. Estic segura que se’n parlarà molt perquè té el rar talent de que la seva creativitat connecta amb la gent.

Confesso que no puc ser gaire objectiva respecte d’aquest autor després de la fantàstica explicació de la seva trajectòria que ens en va fer el nostre amic PB. A mi especialment em va agradar el conjunt dedicat al “Quixot i Cervantes”, on el personatge fa revelacions a cau d’orella de l’escriptor. I confesso que als meus fills també, jeje.

I el segon punt de coincidència d’aquesta entrada és que vam tenir la gran sort de poder compartir, uns dies després, un sopar amb aquest artista on va demostrar-nos ser una persona senzilla, agradable i, sobretot, amb interessant conversa.

Perdón, Carlos!

Setembre 2012: El largo camino africano

El largo camino africano, crónica de un viaje en Jeep
Roger Mimó
Editorial DOS
Idioma: castellà
Origen: Biblioteca pública

En Roger Mimó és una persona absolutament polifàcètica, només cal mirar la seva web per comprovar-ho, admirat per molts i criticat per altres, ja se sap que mai plou a gust de tothom. En la meva opinió, totalment subjectiva, crec que tot el que ha fet al sud del Marroc en els darrers anys en la restauració d’edificacions tradicionals (Mesquita d’Afanour, Kasbah del Cheikh Bassou, restauració de la muralla del Ksar El Khorbat a Tinejdad...) té un valor inqüestionable. Òbviament el debat sobre la conveniència de destinar aquestes edificacions tradicionals a finalitats turístiques té una base molt encertada, però actualment sembla ser de les poques solucions que hi ha (per no dir l’única) per tal de conservar aquest fantàstic patrimoni arquitectònic. I si resulta que n’hi ha alguna altra, com a arquitecta estaria encantada de poder-hi posar el meu granet de sorra.

Diríase que nos esperaban. Tal vez habían recibido un mensaje por tam-tam anunciando nuestra próxima llegada. O quizás hacía mucho tiempo que no paraba ningún viajero en el pueblo y estaban sedientos de clientela. O  puede ser que ser tratase, para ellos, de un recibimiento formal. El caso fue que cayó sobre nosotros,  cuál terrible plaga de langostas hambrientas, una espesa nube de mercaderes. (...) Terminamos todos con un montón de sombreros puestos, varios colgantes alrededor del cuello, bolsos al hombro, cuchillos en las manos, máscaras en las rodillas y absolutamente agobiados. Ni siquera podíamos comer, pues encima de la mesa reposaba un enorme dromedario de trapo, cuyo propietario se negaba en redondo a retirarlo de allí hasta que fuese adquirido. (...) Entonces, al quedar un espacio entre los primeros atacantes, la infantería consideró llegado su turno. Decenas de niños que ya no nos ofrecían objetos de ningún tipo, se limitaban a pedir con su cantinela de siempre:

-          Señor, deme un bolígrafo.
-          Señor, ¿un regalo?
-          Señor, ¿caramelos?
  
Però anem al que anem, que és intentar fer la ressenya sobre aquest llibre. És el quart llibre que llegeixo del mateix autor. El primer va ser “Fortalezas de barro en el Sur de Marruecos”, un catàleg exhaustiu de l’arquitectura de les valls presaharianes amb senzilles il·lustracions que em serveix habitualment en els meus viatges per la zona. Aconseguiré algun dia que l’autor me’l signi, ho sé. El segon i el tercer van ser “L’habitatge tradicional a la vall del Todrà” i “Mimcina, la terra llegendària”, un assaig sobre arquitectura tradicional el primer i una novel·la juvenil el segon. Per tant, quan el meu bon amic Pablo i la seva parella em van recomanar aquest llibre, “El largo camino africano”, després d’haver estat parlant d’altres llibres del mateix autor, no vaig dubtar a cercar-lo a la biblioteca.

Aquest llibre narra el periple de l’autor amb un Jeep Comando mig desballestat des de Barcelona fins molt enllà, passant pel Marroc, Algèria, Mali, Mauritània i passant per Costa d’Ivori. Mil anècdotes i mil situacions acompanyen al lector i el transporten ben lluny i, almenys pel que fa als capítols que es situen al Marroc, puc dir que he identificat situacions ben familiars.

I com que, de vegades, no semblo ser prou clara en els meus veredictes sobre els llibres que he llegit, aquesta vegada faré un esforç: M’ha agradat. I per què? Doncs perquè m’ha arribat en el moment adequat, suposo. M’entusiasma viatjar el més lliure que pugui, em fascina el Marroc i quan hi sóc ja penso en quan hi podré tornar a anar i estic començant a relaxar-me en les rutes amb 4x4 que fem darrerament, per tant, tenia tots els ingredients a punt per acabar degustant aquest llibre. I així ha estat, l’he llegit d’una revolada, m’ha fet riure molt, he empatitzat, m’he sentit identificada amb moltes situacions i, he de reconèixer, m’ha ajudat a treure importància a molts dels problemes que hom pot trobar de ruta per aquests móns. No sé si entraria exactament en la categoria de llibres que ens aporten “emoció + coneixement” i que em fascinen recordant-los tota la vida, però el cert és que ha omplert un moment i unes necessitats de la meva vida, per tant, benvingut sigui!


Premi Dardos per a Tips de Viatges

No sóc persona amant dels enviaments en cadena de cap tipus, o sigui que si m'envieu qualsevol email o whatsapp d'aquells que diuen que si no ho reenvio a X contactes em partirà un llamp per la meitat, podeu estar segurs que així serà i acabaré com carbó de barbacoa. 

Quan el mes de març els meus grans admirats de Més Enllà (perquè aquesta gent són gairebé extraterrenals amb els viatges i les entrades que són capaços de fer) em van otorgar aquest premi em va fer una il·lusió increïble. Els hi ho vaig agrair però, tanmateix, vaig trencar la cadena...

Quan el passat mes d'octubre El món en família em va otorgar aquest premi de nou, em vaig sentir profundament agraïda. Aquest és un bloc que ha nascut fa ben poc, regentat per una família nombrosa molt viatgera i em va fer especial il·lusió que consideressin la meva petita família i les seves escapades dignes d'aquest premi. Tanmateix, també vaig trencar la cadena, aquest vegada, però, amb molta més recança i començant-me a sentir malament.

Quan va un parell de dies em va arribar la nominació que el gran Eduard havia fet en el seu fantàstic Bloc dels Viatges vaig considerar que era la gota que féu vessar el vas. Tres grans blocaires havien donat a  aquest bloc l'oportunitat de ser conegut per altres blocaires i calia agrair-ho.

Per tant, com que val més tard que mai, agraeixo profundament a en Lluís i la Núria, l'Eva i família i al gran Eduard la seva consideració i m'excuso per no haver respost abans. Així que, comença l'espectacle!

Les regles d'aquest premi si s'accepten són les següents:

1. Cal incloure la imatge del premi al blog.

2. Fer esment i enllaçar el blog que ens ha atorgat el premi.
3. Atorgar el premi a 15 bloggers.

Aquí venen els meus premiats després de molt pensar-hi:

1. Viajar por Marruecos. El blog del meu gran amic Pablo. Per mi és com la Bíblia.
2. Nueva cocina marroquí. El blog d'en Jordi i l'Esther perquè m'alegren cada dia amb les seves recetes tant evocadores.
3. Próxima salida... Marrakech. El blog que l'Anabel, que em manté "connectada" a una ciutat que m'apassiona.
4. La turista accidental. El blog de la Lux Lisbon, que tantes bones recomanacions de cinema m'ha ofert i que demostra que també és pot viatjar estant al sofà de casa.
5. El Diwan. El blog de la Marta, que és capaç d'explicar els seus viatges molt millor que qualsevol guia.
6. Viajablog. El blog que Quique, Sergi, David i Avistu, que tenen la gràcia d'enganxar-te a la pantalla amb els seus posts i, sobretot, amb les seves experiències com a viatgers.
7. El último bazar, el retorno del iconoclasta. El blog del Germán, que té una irònica, cínica i crítica visió de tot allò que l'envolta. Això sumat als destins que escull per viatjar forma un còctel insuperable.
8. Malviatge. El blog de la Rosa i el Gali on es poden trobar, a banda de bones escapades, fantàstiques reconamanacions de restaurants i de vins. A més, també són del Penedès.
9. Viajar con niñ@s. El blog de la família Revoredo - Silvente, que no només viatgen amb els seus fills a indrets màgics sinó que ajuden a fer difusió de les experiències d'altres famílies viatgeres.
10. Barbara on the road. El blog de la Bárbara, una jove periodista asturiana que és com "el cul del Jaumet" i té el do de connectar amb la gent allà on va.
11. Un puntal d'Hèrcules. El blog de l'Eva, que s'acaba de traslladar a viure a Tetuan i ens explica les seves impressions dia a dia.
12. Penedesfera. El portal que ha creat en Daniel i que fa difusió dels blocs de la comarca, que no són pocs!
13. Notes de viatge. Tot i que la Lourdes darrerament ens té una mica abandonats, ella explica com ningú la ciutat d'Istanbul i la cultura turca.
14. Sense descans. El blod del David, la Laura i l'Arnau, que també posen el seu granet de sorra en la muntanya de famílies que gaudim viatjant amb els nostres fills.
15. Libros y viajes. Molt bones recomanacions literàries, a tenir en compte.

Ha estat difícil escollir només 15 blocs....

Octubre 2012. Samarcanda

Samarcanda
Amin Maalouf
Editorial Proa
Idioma: Català
Origen: Biblioteca Püblica


Aquest llibre ha aparegut en un moment equivocat de la meva vida, com quan vols dinar un entrepà perquè no tens més temps i acabes en un fantastic restaurant on es mima fins el darrer detall i tu, tanmateix, només fas que mirar el rellotge sense gaudir realment de la delicadesa i exquisitesa del que s’hi ofereix.

Animada per les recomanacions d’un parell d’amics, aquest ha estat el primer llibre que llegeixo d’aquest autor, amb unes grans expectatives creades i animada per les fantàstiques imatges de la plaça del Registan fetes per una blocaire a la que segueixo habitualment en un recent viatge, magníficament relatat i que produeix una enveja immensa (de la sana, eh!).

El Registán
Foto: Marta Leonor Vidal
Origen: El Diwan 2010
“Samarcanda és el rostre més bell que la terra hagi pogut oferir mai al Sol.” (p.12)

“És un inèdit plaer deambular per una ciutat desconeguda, amb els ulls oberts a les mil i una pinzellades de la jornada moribunda” (p.15)

“Miro a tot arreu. Al voltant del Reghistan s’alcen tres monuments, tres conjunts gegantins: torres, cúpules, pòrtics i altres parets totalment guarnides de minuciosos mosaics i d’arabescs amb reflexos d’or, ametista i de turquesa. I laborioses inscripcions. Tot continua sent majestuós, però les torres estan inclinades, les cúpules esventrades i les fatxades escrostonades, brutes i erosionades pel temps, pel vent i pels segles d’indiferència; cap mirada s’eleva envers aquests monuments, autèntics colosos altius, superbs i ignorats: un teatre grandiós per a una obra insignificant.” (p.332)

“Sap que tot el que hi havia en aquella època ha estat destuït? Com si fos per una maledicció. Les muralles, els palaus, els horts, els jardins, les canalitzacions, els llocs de culte, els llibres, els principals objectes d’art... Els monuments que avui admirem van ser construïts més tard per Tamerlà i els seus descendents; tenen menys de cinc-cents anys.” (p.333)

Però més enllà de les grans expectatives posades en aquest llibre, em sap greu reconèixer que m’ha costat molt entrar-hi; em sap greu no haver-lo pogut devorar amb avidesa però, sobretot, em sap greu no haver arribat a entusiasmar-me. Ja ho he dit, quin descans!

Tanmateix, vist amb una certa perspectiva i mentre repasso les anotacions que vaig prendre mentre llegia el llibre, me n’adono que he extret un munt de cites precioses i valuoses del seu interior, d’una filosofia d’entendre el món per part de l’autor que va molt més enllà de l’argument i dels seus personatges.

El jutge Abu Taher a Omar Khayyam:
“El dia que podràs expressar tot el que penses, els descendents dels teus descendents hauran tingut temps d’envellir. Ens trobem en l’època del secret i de la por; has de tenir dues cares, una per ensenyar a la multitud i l’altra per a tu mateix i per al Creador. Si vols conservar els ulls, les orelles i la llengua, oblida que tens ulls, orelles i llengua.” (p.27)

“Si una causa us sedueix, com és ara aixecar un imperi o preparar el regne de l’imam, no dubteu a matar per fer-la triomfar. Per a mi, les causes que maten deixen de seduir-me. Per molt bonica que hagi pogut semblar-me, als meus ulls es torna lletja, es degrada i s’envileix. NO HI HA CAP CAUSA JUSTA QUAN ESTÀ UNIDA A LA MORT.” (p.137)

He de reconèixer que m’han apasionat alguns dels personatges del llibre, tant atemporals que hom podria trobar-hi imatges especulars en la realitat actual. I és que la història de com Hassan Sabbah esdevé el creador de la “secta dels assassins” en defensa de la puresa i la veritat (la seva, clar) mentre Omar Khayyam es dedica a lloar i viure en un carpe diem constant, m’ha semblat magnífica, actual i molt evocadora.

“Ha llegit a la introducció (...) a les Rubaïyat la història de tres amics, Nizam el-Molk, Hassan Sabbah i Omar Khayyam? Són uns personatges molt diferents, però cada un representa un aspecte etern de l’esperit persa. JO de vegades tinc la impressió de ser tots tres alhora. Com Nizam el-Molk, aspiro a crear un gran estat musulmà, encara que fos dirigit per un insuportable soldà turc. Com Hassan Sabbah, sembro la subversió per totes les terres de l’Islam i tinc deixebles que em segueixen fins la mort... Com Khayyam, aprofito les poques alegries del moment present i escric versos sobre el vi, el qui el serveix, la taverna o l’estimada; i igual que ell, desconfio dels falsos devots.” (p.221)

I res pot ser més actual que la cita següent, que sembla treta d’un telenotícies o d’algun assaig sobre la ciutació més actual al mitjà orient:

“Quina imatge tenen els perses d’avui dia de les nacions cristianes? (...) Què són els cristians que han tractat fins ara? Estafadors, fanfarrons, descreguts i cafres. Quina idea vol que tinguin de nosaltres? Quin món hem de compartir? No els podem proposar cap més alternativa que la de ser els nostres esclaus o els nostres enemics? No poden ser els nostres companys, els nostres iguals? Per sort, encara hi ha algun persa que continua creient en nosaltres i en els nostres valors, però, quant de temps podran encara fer callar els milers de veus que assimilen els europeus al dimoni?” (p.362)

I com a curiositat, destaco les dues següents cites que, com més les llegeixo, més increíbles les trobo, l’una per la seva cruesa i l’altra per la seva gran càrrega de veritat:

“Càncer, càncer, cancer – va repetir com una imprecació – Els metges dels temps passats atribuïen totes les malalties a les conjuncions dels astres, però només el càncer ha conservat, en totes les llengües, el seu nom astrològic. Continua produïnt autèntica feredat.” (p.255)

“Els viatgers dels nostres dies van massa apressats, volen arribar de pressa i sigui com sigui, però no és només el final del camí el que importa. A cada etapa s’arriba a algun lloc, a cada pas es pot descobrir una cara amagada del nostre planeta, n’hi ha prou de mirar, desitjar, creure o estimar.” (p.274)

Ara només espero que arribi a la biblioteca l'exemplar de "El periple de Baldassare" que, tal com m'ha recomanat Lux Lisbon, una autèntica enamorada d'aquest autor, sembla ser el següent llibre que he de llegir...

Agost 2012. Mi Marruecos

MI MARRUECOS
Abdellah Taïa
Ed. Cabaret Voltaire
Idioma: Castellà
Origen: Biblioteca pública


“Al llegar a París me vino todo el regusto de Marruecos a la boca, así que tenía que escupirlo. Escupir ese gusto de Mi Marruecos, esas imagenes que luego perdería, tras mi estadía europea, porque sabía que iba a vivir cosas muy duras en París que me harían olvidar aquel Marruecos, Mi Marruecos de entonces.” (p. 196)

Llegir aquest llibre ha estat com sentir les confessions d’un amic tot prenent un te a la menta. Intimista com és habitual, Abdellah Taïa en aquest llibre recorda i divaga sobre la seva infantesa i adolescència, sobre sentiments i emocions passats guiat per la necessitat de posar-ho negre sobre blanc abans que la seva nova vida a Europa no n’esvaeixi la seva essència. Les obsessions, l’opressió, la tristesa, els temors i les emocions estan narrades amb una senzillesa sorprenent que aconsegueix fer-me llegir els llibres de Taïa pràcticament d’una tirada.

Melilla 03. Huevas de chopo, perritos i 4x4



Ja sé que parlar de les primeres impressions sobre la ciutat de Melilla hauria de desembocar en temes arquitectònics, urbanístics, històrics i socials, però no puc evitar (malgrat que això em resti credibilitat com arquitecte) parlar de les meves tres vertaderes primeres impressions en arribar a la ciutat: els tot-terrenys, les tapes i la gent.

Melilla és una ciutat amb una densitat de tot-terrenys increíble i, pel que jo he vist fins ara, només seguida per Andorra de molt a prop. En sortir de les instal·lacions del Port de Melilla on hem desembarcat del ferry ens hem trobat amb els nostres amics PB i MM, que ens esperaven per fer-nos de "cicerones" de la seva gran ciutat. Pasades les salutacions, els hem seguit en el seu tot-terreny fins al nostre hotel, on aprofitaríem per prendre una dutxa i estaríem a punt per sortir després a sopar.

Hem sortit del port per un vial i en PB ha sortit del parking per un vial paral·lel al nostre. La consigna era senzilla: seguir el seu tot-terreny. Amb el col·lapse habitual en arribar un vaixell a Port ens hem adonat que en aquesta ciutat, com a mínim, hi ha tants vehicles 4x4 com turismes, per no aventurar-me a dir que n’hi ha molts més. Ha hagut un moment en què ens sentíem immersos en l’escena de la persecució a “El show de Truman” on únicament apareixíen tot-terrenys en el nostre camí, sense poder seguir el nostre “guia” fàcilment.

Arribant a Melilla amb el ferry

Finalment hem arribat a l’Hotel Nacional, situat en l’eixample de la ciutat i proper als altres grans hotels (que vistos des de fora tampoc ho semblen tant...). La recepció, situada en un sota-escala, rememorava els seixanta però l’atenció del personal, absolutament amable, ens ha fet sentir com a casa. L’habitació era exactament el que esperàvem gràcies a les fotos que ens havia enviat PQ, una gran amiga de PB i MM, que es va dedicar a visitar hotels per la ciutat per trobar un lloc que encaixés en el nostre pressupost i complís les condicions necessaries per allotjar-nos a nosaltres i als nens.

Per tant, després d’una dutxa molt necessària, ja teníem una idea molt clara del que ens esperava: uns dies amb molt bona companyia (amb la millor companyia) seguint els plans que els nostres amics s’havien dedicat a traçar per nosaltres per tal que conéguissim aquesta ciutat tant menystinguda des de la península. Un luxe que mai podrem agrair prou, però ho intentarem de debò!!

Ara ja sabem, des de la distància en el temps amb la qual escric aquestes paraules, que podem tornar a Melilla per moltes raons, moltes, però n’hi ha dues que estic segura que pesen més que les altres: la seva gent i les seves tapes.

Ah... les tapes!! Ja ens havia advertit PB que a la seva ciutat es menjaven unes tapes increíbles (de les de veritat, no pas de disseny, com ell mateix diu) i ho vam poder comprovar en molt poc de temps. En sortir de l’hotel vam anar fent un tomb fins al “El Sevilla”, un lloc que no crida l’atenció pel seu aspecte: es tracta d’un petit (diminut) bar en una cantonada amb unes quantes taules i una barbacoa a la vorera. Però no us deixeu enganyar mai per les aparences! Seieu i demaneu una canyeta fresca i la tapa que us recomanin. Mentre espereu podeu assaborir 1€ d’ametlles fregidetes amb sal sobre un paper al damunt de la taula  que us oferirà algun venedor ambulant. I prepareu-vos.

Acompanyats per PB, MM i AB, el seu fantàstic fill de 18 anys (el millor cangur que hem conegut en molt de temps) i amb la guapíssima parella que fan PQ i LL (juntament amb els seus dos petits de 8 i 10 anys) hem après el vertader significat de l’expressió “tapas de verdad”. Nosaltres que som capaços de recórrer els 400 km que separen casa nostra de Logroño per menjar una tapa de xampinyons, què no serem capaços de fer en el futur per tornar a degustar unes “huevas de chopo”?

Huevas de chopo... sense paraules

Em fa tanta pena que a casa nostra no existeixi aquest costum d’acompanyar les begudes amb una tapeta...

I com que els animals aprenem per imitació, seguint les eleccions de MM, l’experta en gastronomia entre els presents, el “glossari” extret de la primera nit passada en companyia dels nostres amics en destaco el següent, per haver representat una novetat per a nosaltres:

·    Huevas de Chopo: I jo pensant que un “chopo” era un arbre... Resulta que el chopo, per als melillenses com a mínim, es tracta de la sèpia. Les “huevas” són un òrgan intern de l’animal on es desenvolupen els ous que pondrà a principis de primavera. Explicat així no resulta gaire apetitós, oi? Doncs res, que si no us hi atreviu, me’ls deixeu per a mi, ok? Fets a la planxa amb un rajolí d’oli d’oliva són una DELICATESSEN en majúscules que s’eleven a la categoria del foie, en la nostra opinió. Exquisit... i trist, perquè per aquí no els podrem aconseguir. Tot i que ens han dir que en venen de congelats, de moment les nostres recerques no han donat fruit. I a les peixateries no acaben de saber de què els parlem...

·    Perrito de corvina: un perrito és un petit entrepà amb un panet d’una geometria semblant al pa d’hamburguesa (etimològicament deu ser de la família del hot-dog) i hem tingut l’oportunitat de provar-los com a tapa de les següents rondes de cervesa amb farciment de solomillo i sasitxa. Tanmateix, el farciment que s’emporta la palma és la corvina, un peix poc comú a les nostres peixateries, desgraciadament.  Simplement exquisit.

I si “El Sevilla” és un excel·lent exemple de bar de tapes, el “Dique Sur” és el millor exponent de restaurant de racions de peix i marisc, situat en una cantonada del barri de “El Real”, un curiós creixement de la ciutat de traçat cartesià i amb una jerarquia racional dels seus carrers que recorda als inicis del barri de la Barceloneta. Pel que expliquen els nostres amics, quan es va obrir aquest local no va tenir un èxit immediat perquè no servien tapes amb les begudes, sinó que funcionava amb el nostre conegut sistema de pagar beguda i pagar racció. Però, poc a poc, la gent va entendre que el preu total que pagaven per menjar unes quantes raccions i les seves begudes corresponents no era superior al que pagaven als bars de tapes amb el valor afegit en aquest local de l’excel·lent qualitat de la materia primera, degut a que els propietaris són majoristes de peix i marisc a la ciutat.

Cigales esperant...

Donem fe que és així. PP, MM i AB ens hi van portar a dinar i ens vam esforçar a consciència perquè vam acabar amb el menjar que ens sortia per les orelles tant als nens com als adults. I per un preu... en fi... diferent del de la península ;-)


Pel que jo recordo vam pagar 76€ per:

·         4 rondes de cervesa pels adults, és a dir, 16 canyes.
·         3 rondes de refrescs pels nens, és a dir, 9 refrescs
·         1 racció de braves
·         1 racció d’arròs
·         1 racció de navalles
·         1 fantàstica racció de huevas de chopo
·         1 racció de cloïsses
·         1 racció de calamars a la planxa
·         1 racció calamars romana
·         1 racció de cigales
·         1 racció de gambes a la planxa



I com que “nunca te acostarás sin saber algo más”, en aquest local vam aprendre que la millor part de la cigala és la que nosaltres hem deixat al plat tota la vida: l’interior del cap. Encara recordo la cara de PB i MM quan van veure que donàvem per menjades les cigales i abandonàvem els caps al plat. Es van quedar mirant entre ells i, molt seriosos, ens van dir “eso no puede ser! Vamos a ver, si habéis dejado lo mejor!”.... i quina raó! 

Calamares plancha!






Melilla 02. Dofins i tortugues



Anar amb ferry amb els nens és sempre un encert, l’emoció correspon a la d’una gran travessia però amb la certesa que el trajecte és prou curt per evitar l’avorriment. Així que, una estona abans de l’hora indicada ja érem al parking de la Naviera Armas al Port de Motril i hem tingut la sort que ens situessin a la darrera filera de cotxes a l’ombra. Com que “l’experiència és un grau”, i considerant que sempre anem amb els nens, el primer que hem fet en aparcar ha estat estirar a terra la nostra eterna manta de quadres i ocupar així el lloc proper al nostre cotxe per poder dinar el nostre picnic en condicions.

Melilla 01: Per què Melilla no és un destí turístic habitual?



- A Melilla aneu?????? I per què??????

I per què no?... Dir que t’emportes els nens al Marroc per enèssima vegada i sentir sempre la mateixa cantarella...  Una altra vegada al Marroc? I si canvieu de destí? Vols dir que no ho heu vist ja? ... Cansa... Podríem qüestionar tota la gent que es queda cada estiu per Catalunya, o tots aquells que cada any van al mateix poble on hi tenen la família, a aquells que tenen segona residència, i no ho fem. En fi, que ja m’he cansat de dir que gairebé mai hem repetit trajectes, que “el Marroc és com un petit continent on et pots estar banyant a la platja pel matí, estar esquiant a migdia i adormir-te entre les dunes del desert al vespre” (Jordi M. dixit), vaja, que hi ha molt per veure... 

Melilla amb nens, la ciutat i els seus límits


Grafitti a la frontera de Beni Ensar
En la primera visita que hem fet a Melilla, acompanyats per uns guies de luxe, la meva llibreta ha tret fum amb les anotacions de tot allò nou que veia o aprenia, perquè aquesta ciutat i els seus habitants són els grans ignorats en els mapes, oblidats en les classes d’història, ni pertenyents a la península ni integrats plenament a Àfrica, una zona fronterera i diversa amb tot allò que aquesta situació pugui implicar. Una ciutat al límit en molts aspectes, però, sobretot, en tot allò referent a la convivència intercultural i a la seva situació territorial. 

Un lloc sorprenent amb una gent increíble.

Índex Festes Populars

Juliol 2012. El pan desnudo

El pan desnudo
Editorial Montesinos
Origen: Biblioteca pública (difícil de trobar i en un estat lamentable)
Idioma: castellà

Quan un bon amic i gran lector et recomana aquest llibre qualificant-lo de “demoledor”, la seva lectura ha d’esdevenir obligada i imminent, i la sensació en acabar-lo és de cofirmació que es tracta d’una obra trencadora per diversos motius.

Després d’haver llegit en molt poc temps i sense pausa alguns llibres com L’últim patriarca, La civilització... la meva mare!, Una malenconia àrab i El caçador d’estels, fer una ressenya d’aquest llibre m’ha costat més de l’habitual (amb La civilització... la meva mare! encara no sé com posar-m’hi per parlar-ne, de fet...). Però cal fer-ho perquè el seu enfoc del Marroc contemporani no deixa indiferent.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...