La nostra excusió a Fez el mes d’octubre ha estat la segona visita que hem fet al Marroc, després d’anar a Marrakech el passat mes d’abril.
Havent estat Marrakech el primer contacte amb aquest país, Fez tenia el llistó molt alt, i he de reconèixer que, malgrat que em fa una certa vergonya, les primeres hores en aquesta ciutat em van resultar en certa manera traumàtiques i decebedores. Tanmateix, aquest viatge ha estat revelador, ensenyant-nos veritats i certeses de nosaltres mateixos que desconeixíem i, després d’uns primers moments desagradables, guardo bon record de l’experiència.
Segurament el nostre error va ser imaginar que Fez era igual que Marrakech en la nostra infinita tossuderia, malgrat que força persones del nostre voltant que conexien la ciutat i bastants blocaires en els seus articles deixaven ben clar que no era així. I parlo en plural perquè, en aquesta ocasió, els meus sentiments i els del meu company han coincidit plenament en les primeres apreciacions i, almenys per una vegada, no m’he acabat sentint com una paranoica.
També coincidim en que el viatge va començar a millorar passades 24 hores, el temps que ens va portar reflexionar el perquè del nostre malestar i quina en podia ser la solució que, un cop trobada, ens va permetre gaudir-ne i emportar-nos un bon record i unes fotografies fantàstiques. Malgrat això, encara se’m remou l’estómac en recordar l’olor de la carn i de les raccions de cargols!
 |
| La Mellah |
… perquè Fez no és fàcil.
Marrakech és glamourosa, entenedora, amable… en definitiva, transformada per tal que al viatger occidental li resulti prou exòtica i oriental però amb comoditats importades.
Fez no és així. És medieval, introspectiva, tancada, tradicional…, en definitiva, autèntica. Massa segurs de nosaltres mateixos i avessats als països musulmans, hem donat massa coses per sabudes i, com a “La casa de la araña” de Paul Bowles, a Fez res és entenedor, fàcil ni clarificador.
Tornar a aprendre a caminar per una medina i intentar orientar-se sense resultats ha estat un exercici interessant. Excepte en les dues artèries principals que recorren la medina longitudinalment (Talaa Kebira i Talaa Seguira) hom sempre es sent perdut. Val a dir, de tota manera, que perdre’s forma part de l’experiència i que, realment, sempre tens la seguretat que tard o d’hora tornaràs a creuar-te amb el carrer principal. Com en el cas de Venècia, més val guardar-se el plànol a la butxaca i orientar-se amb la intuició, el sol i els minarets.
 |
| Rue des Merinides |
A Fez no s’hi va a fer compres, o no en el sentit consumista que tots entenem. Si bé és cert que de botigues n’hi ha moltes, el viatger té la sensació de veure-ho en tercera persona, d’ésser aliè als processos artesanals que s’hi produeixen, tot sentint que poc ha canviat en els darrers segles. Hem observat amb molt de respecte els artesans i ha estat bonic veure cosir caftans i relligar fils de seda al llarg dels carrers per fer-ne cordons multicolors, sempre en silenci i sense interferir.
En definitiva, passejar-se per la infinita medina de Fez ha estat com mirar un documental dels bons, però des de l’interior…
Començo així el relat d'aquests 4 dies que vam passar a Fez, sense els nens, el passat mes d'octubre de 2010, aportant en les successives entrades algunes dades útils i una explicació d'algunes de les vivències i visites realitzades.
