Allotjament a Agouti (Vall dels Aït Bou Guemez)

Avui un bon amic em deia que Marrakech s'ha convertit en una ciutat lowcost de "seudoaventureros y snobs en busca de su riad soñado". M'ha fet pensat molt. No he tingut la sort de poder conèixer el Marroc de fa vint anys i m'he hagut d'iniciar en el context que ara vivim i, tanmateix, m'ha fet sentir que té molta raó. Els meus viatges són una contínua recerca, en tots els aspectes (l'allotjament entre ells), i el que aquí em dedico és a donar consells pràctics per tal de treure ferro al fet de moure's amb nens. Però no he posat la meva ànima en aquesta sèrie d'articles sobre allotjament, he estat simplement funcional, i, malgrat que el meu gran amic Pablo m'anomena MontseBooking amb força raó, avui us entrego quelcom que guardo molt profund en els meus millors records, dos llocs que m'han fet sentir que m'hi podria passar molt de temps, dos llocs on m'amagaria del món si em calgués.

Allotjament a Imlil

Imlil és una magnífica opció per aquell qui vol fer una ullada a l'Atlas i no té massa temps, situat a uns 70 km de Marrakech dóna al visitant un panorama molt diferent la magnífica i turística ciutat vermella. Per als qui ja hagin voltat una mica més pel país, segueix essent una zona magnífica per fer recorreguts a peu i en 4x4.

Allotjar-se a Imlil pot ser una de les tasques més senzilles perquè l'oferta que hi ha és vertaderament aclaparadora i en totes les qualitats. Tanmateix, en una localitat de serveis situada a una hora i mitja de Marrakech i amb un auge de turisme de muntanya com el que està experimentant, és fàcil que la qualitat dels allotjaments no estigui proporcionada amb el seu preu en algunes ocasions. Només cal entrar a algun portal com Booking i veure que hom es pot allotjar en una habitació doble amb esmorzar inclòs des de 10 a 250€, per tant, escollir no és fàcil. Quan sigui gran i rica (l'esperança mai no s'ha de perdre! Tot i que cada vegada em falta menys per a ser gran i més per a ser rica) m'allotjaré a la Kasbah du Toubkal, un lloc que ben segur que val els diners que en fan pagar, però de moment encara estic en un procés d'assaig-error per la zona. 

Allotjament a Demnate

A Demnate no s'hi allotja ningú, o almenys ningú que jo coneixi s'hi ha allotjat, perquè és un lloc aparentment " de pas" com també li passa a Ouarzazate (on ens encanta allotjar-nos, per cert). Tanmateix, es troba situat en un lloc estratègic i en algunes etapes va molt bé poder-hi fer nit. En el nostre cas veníem de la vall del Bou Guemez, passant per la vall del Bou Ouli i el nostre destí havia de ser la vall del Tessaout o Skoura, massa per fer en un dia (o almenys per la nostra petita família). 

Les primeres recerques d'allotjament per internet en aquesta zona van resultar bastant frustrants perquè l'oferta existent és, realment, molt cara per al nostre pressupost. Els llocs que trobàvem eren increïbles, però no al nivell de la nostra butxaca. Havíem, però, localitzat aquest allotjament amb una web no gaire completa i amb poques referències al Tripadvisor, però que semblava que podia encaixar. No van contestar als nostres emails (han tingut problemes amb la connexió) i ens hi vam presentar directament. Un encert. Serà el nostre lloc a la zona quan hi tornem, sense cap mena de dubte.

Allotjament al Dades

M'atreviria a dir que no hi ha lloc al Marroc rural amb més abundància d'allotjament, exceptuant Merzouga on ja és escandalós, que les Gorges del Dadès. És materialment impossible no trobar-hi lloc on allotjar-se, sobretot en una franja de pressupost mitjana. Per tant hi ha tant on escollir que resulta difícil i tot, és com plantar-se davant una prestatgeria plena de llibres, personalment prefereixo que em recomanin alguna cosa. El lloc de referència que ens han recomanat "els experts" és el Vieux Chateau du Dades, situat just abans del primer mirador i on hom viu la sensació d'allotjar-se dins les gorges. 

Però nosaltres som com el cul del Jaumet i ens feia gràcia allotjar-nos el més a prop possible dels "Dits de Mono" perquè des de la primera vegada que els vam veure ens van cridar l'atenció i teníem ganes de visitar-ne les gorges que s'han generat en aquestes formacions rocoses. L'Hotel Tamlalte és el més proper que vam trobar i no va estar pas malament.

Allotjament a Taza

Trobo que per estar a dues hores escasses de Fes, aquesta zona és una gran ignorada i, creieu-me, és una vertadera llàstima. Té tots els ingredients per ser una zona amb bon potencial turístic (és a dir, d'un turisme respectuós) ja que els seus principals atractius es relacionen amb la natura. El parc nacional de Tazekka ofereix múltiples itineraris a peu per al visitant, rutes 4x4 molt interessants i la visita a les Grutes del Friouato, que són d'allò més recomanables (sí, d'acord, menjar-me una bona kefta a Oued Amlil també forma part dels meus interessos més grans a la zona). És a dir, que estic desitjant tornar.

Tanmateix, tinc un problema per tornar-hi: precisament l'allotjament. La nostra primera recerca d'allotjament a la zona (ja fa un parell d'anys) va concloure amb què tot era de qualitat baixa a excepció de l'Ain Sahla, que se'ns escapava totalment de pressupost. Desitjo estar en un error i tenir la sort que algú llegeixi això i em digui d'algun hotel, gîte o Maison d'Hôtes que estigui digna per anar amb la canalla i a un preu que pugui pagar. Si no, hauré d'aplaçar la propera visita. Com que ja està dit que l'Ain Sahla és massa car i no cal extendre's més, també és just de dir que és un allotjament fantàstic i situat amb una adaptació topogràfica molt interessant.

Allotjament a Imilchil

Qui viatja al Marroc i creua l'Atlas per primera vegada "acostuma" a fer-ho pel Tizi'n Tichka, des de Marrakech a Ouarzazate, i així ho vam fer nosaltres, de fet. Tanmateix, quan ja t'ha picat "el gusanillo moruno", passar per Imilchil és d'obligat compliment perquè és el carrefour de moltes vies que ascendeixen a l'Atlas (Todrà, Dadès, Tizi'n Isly i Tassent, Tounfite i Angfou, Anergui...). Com a població en sí mateixa no té res ara mateix que cridi especialment l'atenció (malauradament la seva Kasbah està en un estat lamentable) però tots els camins per arribar-hi són d'aquells que deixen bocabadat (sí, sí, ja ho sé, encara no hi he arribat per la pista del Dadès, però a la tercera va la vençuda). Com que nosaltres viatgem amb nens i fer aquesta travessia de l'Atlas en un dia és una mica massa perquè fem mil parades a fer fotos, estirar les cames o gaudir del paisatge, ens cal fer estació en aquesta població per fer nit i poder dedicar una estona als seus dos llacs.

Actualment hi ha múltiples allotjaments d'una qualitat similar, però l'Hotel Izlane és un referent a la zona i és famós per la seva bona cuina i la seva neteja, fet que vam poder corroborar.

Allotjament a Ijoukak

Si Ijoukak (o Ijoujak) no us sona gaire és força normal, però aquesta petita població situada als peus del Tizi'n Test representa un bon lloc a considerar per fer-hi parada en els transits cap a / des del sud de l'Atlas. Situat a 100 km al sud de Marrakech en la carretera que uneix aquesta amb Taroudant / Taliouine, aquest petit poble es situa just quan la carretera creua l'Oued N'Fiss per un pont. Constitueix una bona base de visites per la zona i també un punt de descans si hom ve del sud després de "patir" el Tizi'n Test de nit, com ens va passar en una ocasió. Des d'aquest indret hi ha moltes rutes en 4x4 dignes de ser fetes i algunes visites molt interessants com la veïna Mesquita de Tin Mal, un lloc màgic que hom no acaba de comprendre què hi fa allà al mig del no-res, 100% recomanable. 

Vam anar a parar en aquesta Gîte en un viatge amb el nostre amic Pablo, al qual també li havia recomanat el llegendari George de l'Alberg "On dirait le sud" d'Amtoudi Id Aissa (si em perdo, busqueu-me per allà, llàstima que em quedi tant lluny). Tot i la senzillesa del lloc sabem que aquesta no serà la darrera vegada que hi anirem perquè és un allotjament amb una filosofia de turisme i respecte a la cultura amaziga amb la qual ens sentim molt identificats.

Allotjament a Tanger

Puc parlar poc sobre buscar allotjament a Tanger perquè, després d’estar tres setmanes rondant pel Marroc, l’única pretensió que teníem era trobar un hotel proper a l’entrada de la ciutat per passar-hi una nit sense pena ni glòria i tenir la sortida fàcil l’endemà cap al port. Vam fer aposta segura i vam reservar a l’Ibis que està situat a la zona propera a l'aeroport i l'autopista.

Allotjament al Marroc amb nens

Versión en español

Veure Allotjament al Marroc amb nens en un mapa més gran

Us preocupa l'allotjament quan us plantegeu un viatge en família al Marroc? 

És habitual però, us ho garanteixo, és un temor sense fonament. El Marroc és un país amb abundància d'allotjament de tota mena, i en qualitat mitja hi ha moltíssima oferta. Me n'adono que gran part dels correus i comentaris que rebem a través del blog són de famílies que "s'atreveixen" a anar al Marroc amb nens. I també me n'adono que el que més els preocupa és l'allotjament.

Encerclant l'Atlas 2013: 00 Resum

Recorregut total: 3.915 km

Durada: 18 dies

Track del viatge

Tenim un magnífic record d'aquest viatge que vam fer amb els nens l'estiu del 2013 perquè ni era el primer cop que anàvem al Marroc en cotxe, ni anàvem amb una idea molt clara d'on aniríem a parar i tenia un factor que el feia decisiu per ser un gran viatge: iniciar-lo un parell de dies i acabar-lo un altre parell de dies amb els nostres amics de Melilla.

La idea principal era centrar-nos en l'Alt Atlas, encerclant-lo, creuant-lo i gaudint-lo. Ho vam aconseguir.

"El Mirall" de Catalunya Ràdio

Una vegada més hem d'agrair que es faci difusió del nostre espai de viatges en família. Ens han trucat de "El Mirall", el programa de la Marta Romagosa a Catalunya Ràdio que s'emet cada dia de 13:00 a 14:00. El programa d'avui parlava de viatges en família i s'han posat en contacte amb nosaltres perquè el nostre bloc els ha semblat molt interessant, sobretot pel fet d'intentar treure ferro al fet de viatjar amb nens.

Per la nostra part, qualsevol iniciativa que serveixi perquè les famílies s'animin a viatjar serà sempre benvinguda. Ha estat un plaer poder-hi parlar, respondre a les seves preguntes i explicar la nostra típica anècdota dels nens malalts a Fes... Així, hem posat el nostre granet de sorra a l'importància de conviure amb pares i germans en un context diferent.

Us deixo el link al podcast per si teniu curiositat, tot i que em fa moltíssima vergonya. La meva intervenció es produeix a partir del minut 11:25.

Abril 2013: Lleó l'Africà

LÉON L'AFRICAIN

Amin Maalouf

Livre de poche jeunesse

Idioma: Francès

Orígen FNAC

“Sóc fill del  camí, la meva patria es caravana i la meva vida la més inesperada de les travessies.” (p.10)

No puc evitar iniciar aquesta ressenya amb la més famosa de les cites d’aquest llibre, que ha resultat un punt d’inflexió interessant a la meva “vida literària”. La meva primera lectura d’Amin Maalouf va ser amb Samarcanda fa uns mesos, llibre que no va arribar en el moment correcte de la meva vida i que no vaig gaudir com li pertocava. Tanmateix, alguns dels qui m’envolten em deien que no desistís, que simplement no era el moment, però que havia de reprendre aquest autor en una millor ocasió. Em coneixen, saben que sóc tossuda en extrem i que, simplement, calia esperar la motivació adequada. Aquesta va arribar una mica per atzar en un passeig per l’FNAC amb el meu fill:  buscava un llibre de lectura en francès (je serai déboutante longtemps...) i va aparèixer per casualitat a les meves mans. Us puc garantir que no va ser el grafisme de la portada el que em va captivar, ja que aquesta coberta horrorosa és l’únic que puc criticar del llibre.

Sant Jordi 2013

El que hi ha a la meva tauleta

Arriscant-me a ser repetitiva: m'encanta la diada de Sant Jordi. A part de ser el meu aniversari, representa la festa de la cultura i de l'amor, per què no? Saber que em regalaran un o varis llibres fa que sigui un dia d'allò més especial. Així, us deixo la foto del que hi ha ara al damunt de la meva tauleta de nit. Són els meus tresors més valuosos!

Els qui em coneixeu o seguiu imaginareu que cadascun d'aquests llibres té un significat, que no ha arribat a mi per casualitat i és que m'encanta que em recomanin llibres i aquest és un petit homenatge a aquells que tenen la paciència d'orientar-me. El rànking  (i no pas necessàriament en aquest ordre) queda composat per:

Melilla 08. Càbilas, Pitas i Brevas

No sé exactament si tenim sort en moment en què coneixem els llocs per primera vegada o si simplement considero que el moment en què coneixo cada lloc és el moment idoni... Sigui com sigui, aquesta recorrència en la meva vida ens va fer arribar a la càbila de PQ i LL ben entrada la nit, provinents de la maratoniana espera a la frontera de Melilla. Així, la meravella la vam descobrir en sortir el sol al cap d’unes hores.

Tres paraules he escollit per iniciar la narració d’aquest indret en plena natura del Cap Tres Forques. Pitas i brevas?  Dues paraules que havia sentit mil vegades de la meva mare o la meva àvia (nascudes a la província de Màlaga) però que mai hi havia parat esment. Va ser en estar xerrant amb MM al costat de la casa que vaig entendre el significat d’aquestes dues paraules, que van anar directament a engrossir el meu glossari.

Pita: tija que subjecta la flor d’una planta de la família dels Aloes, utilitzada en la zona com a bigues per a la construcció de les cases.

Melilla 07. La gran muralla i les seves portes

 “Está fabricada de alambre con filos tipo navaja y su costo fue de 33 millones de euros. Consiste en 12 km de vallas paralelas de 6 metros de altura con alambres de púas encima. Existen puestos alternados de vigilancia y caminos entre las vallas para el paso de vehículos de vigilancia. Cables bajo el suelo conectan una red de sensores electrónicos de ruido y movimiento. Está equipada con luces de alta intensidad y videocámaras de vigilancia, así como equipos de visión nocturna.”( Font: Wikipedia)

Ha estat impactant, ho reconeixo. Després de la nostra ruta a peu per Melilla la Vieja i la paradeta a Aguadú, com és de justícia, els nostres amics ens han acompanyat amb cotxe per la “Circunvalación”, que no és altra cosa que una carretera paral·lela a la frontera que fa de variant a la ciutat. Reconeixo que puc comprendre que siguin necessàries les fronteres a nivell administratiu, però he de confessar que m’ha resultat inquietant veure davant meu aquest mur de la vergonya del segle XXI, un altre exemple de la complexitat de la ment humana. La meva visió pot estar distorsionada pel fet de viure a més de mil quilòmetres d’aquesta tanca i en el costat aparentment ric d’aquesta, però del que vull parlar és d’emocions, del sentiment que m’ha (ens ha) produït en veure-la a tocar de les nostres mans.

Gener 2013. Cuentos de Sidi Baqur

CUENTOS DE SIDI BAQUR

Jordi Mateo

Sahara Ediciones

Origen: Regal que m'ha fet molta il·lusió

Idioma: Castellà

He acabat de llegir aquest llibre. Ell ha guanyat, jo l’anava llegint a poc a poc perquè no s’acabés, però tot el bo s’acaba, ja se sap. Quan acabo un llibre que m’agrada, em quedo uns quants dies amb una mena de buidor a l’interior, sense ganes de començar-ne un altre. Normalment quan llegeixo tinc una petita moleskine al costat on hi copio les cites que més m’agraden, després les reprodueixo perquè m’ajuden a enfilar la ressenya, posant-les habitualment en color taronja, el meu preferit. M’he adonat, però, que en el cas d’aquest llibre és diferent: no només he copiat les frases més significatives, sinó que m’he adonat que anava anotant impressions, comentaris a fer i experiències pròpies que m’evocava el llibre. He llegit tot el llibre en una mena de déjà-vu molt agradable.

Melilla 06. El Pueblo o "Melilla la Vieja"

Un petit turista

Les condicions en què coneixes els llocs en defineix la seva imatge a la teva ment per sempre i, en aquestes qüestions, el meu company i jo som persones afortunades. Vam estar a Venècia durant dos mesos i la primera vegada que vaig veure la Piazza San Marco va ser al cap d’una quinzena d’haver-hi arribat. Era una nit plujosa del mes d’agost i, entrar a la Piazza per un escaire, a les fosques, en silenci i sense ni una ànima en va gravar aquesta imatge per sempre a la meva retina. Per més vegades que hi tornés, amb la plaça a vessar de coloms i turistes, per mi la Piazza es fresca, humida i silenciosa.

Vam viatjar a la frontera de França amb Suïssa per veure la capella de Ronchamp del nostre admirat Le Corbusier, la sort també ens va acompanyar i la vam veure completament nevada. En el mateix viatge, de tornada a casa, vam parar a dormir al convent de “La Tourette”, del mateix arquitecte. Us imagineu com va ser fer vida monacal al bell mig de la boira en un edifici de la més pura austeritat? Tenim sort, sí senyor! I si us dic que hem viscut una inundació a Cairo? Pluja a la Vall dels Reis? Mmmmmm...

I tot això per dir que, de totes les maneres que podíem haver entrat a Melilla La Vieja, la primera vegada va ser de nit, amb tot a punt per a la fira medieval de l’endemà i amb la millor companyia. La sensació d’irrealitat m’acompanyarà sempre que hi pensi, va ser com un flash, com transportar-se en el temps, accedir pel túnel del temps (en aquest cas l’entrada des de la plaça de les Cultures a través de la porta de la muralla on havíen instal·lat  els instruments de tortura per la fira de l’endemà). Després de les tapas a “El Sevilla”, la meva filla ja estava cansada, però hauríeu d’haver vist la cara del meu fill... Jutgeu vosaltres mateixos aquí si l’ambientació no era increíble en aquest mercat medieval que s’hi celebra anualment. A partir d’aquí tot va ser fàcil, el que veiéssim l’endemà ens havia d’agradar forçosament.

Melilla 05. Aguadú

Melilla des d'Aguadú

Nova paraula al nostre recull de lèxic... Quan els melillenses en parlen, se’ls il·lumina la cara, o almenys als meus amics els passa. No és una platja, no té un accés fàcil ni un xiringuito, no cal anar-hi amb la tumbona i el parasol... no és, en definitiva, un “destí turístic”. I doncs, què es Aguadú?

Aguadú és un penya-segat a l’oest de Melilla la Vieja seguint la costa, on, al seu peu, hi ha un petit embarcador (o trampolí) de formigó. Allà fugen els qui no els agrada la gran platja de sorra que hi ha a l’altra banda de la ciutat, els qui volen submergir-se en les cristal·lines aigües de la mediterrània i els qui, com el nostre amic AB, volen fer acrobàcies!

Després d’algunes visites per la ciutat amb els nostres amics, hem agafat el cotxe i hem anat fent ronda a la ciutat. Aquesta ha estat la primera parada.  Hem baixat del cotxe i ens hem apropat al penya-segat (cortao en melillense), el fill del nostre amic PB s’ha començat a desvestir i aquí és quan el nostre fill ha començat a al·lucinar. Han baixat plegats pel pendent fins a l’embarcador, el gran AB de 18 anys i el meu petitó de 8. Un cop allà, AB ha pujat fins a mitja alçada per fer el salt que correspon a la imatge de sobre d’aquestes línies. La cara del nostre fill no podia ser més expressiva...

Un minut després, AB repetía el salt des de la part de dalt del penya-segat (imatge que precedeix aquestes línies). M’ha impressionat a mi i tot. Veient, però, la cara de tranquilitat del seu pare hem deduït que ho ha fet desenes (centenes) de vegades i des de molt petit. Aquest és un lloc pels melillenses que estimen la natura i la seva ciutat, un lloc per gaudir del fantàstic indret on van tenir l’encert d’establir-se els fundadors de la ciutat.

En el camí de retorn al cotxe, el nostre fill es va rascar el genoll amb les roques en l’ascensió. És un nen fort com una roca, es va deixar netejar la ferida i va continuar com si res. La ferida ens va acompanyar en el nostre viatge fins dues setmanes després...

Entrades relacionades:

0. Melilla, la ciutat i els seus límits

1. Per què Melilla no és un destí turístic habitual?

2. Dofins i tortugues
3. Huevas de chopo, perritos i 4x4
4. Coincidint amb Enrique Nieto, Mustafa Arruf i Juan Carlos Martínez
5. Aguadú
6. El Pueblo o Melilla "La Vieja"
7. La gran muralla i les seves portes
8. Càbilas, pitas i brevas
...

Desembre 2012. El petit príncep

LE PETIT PRINCE

Antoine de Saint-Exupéry

Origen: Ebook gratuït

Idioma: Francès

El meu fill és un nen ros i espavilat, deu tenir ara l’edat del petit príncep i aquesta idea m’ha acompanyat durant tota la lectura. A ell mateix li vaig regalar aquest llibre per Sant Jordi, ja fa uns anys, i vaig fer l’intent, durant uns dies, de llegir-los, a ell i la seva germana, un capítol cada dia abans d’anar a dormir. No va ser un èxit, més aviat al contrari: no entenien gairebé res. I mentre ells perdien completament l’interès en allò que els llegia la seva mare, jo mateixa anava guanyant interès paraula a paraula. Tanmateix, els germans Grimm substituïren a Saint-Exupéry i el llibre va acabar abandonat en algun prestatge de casa.

Uns anys després, amb l’excusa d’haver començat a estudiar francès, vaig descarregar aquest ebook en la seva versió original. Quin encert! És, encara que pugui no semblar-ho, un gran llibre de viatges: del viatge de retorn a la ment dels infants, del viatge a les relacions humanes, del viatge a l’absurd del nostre comportament i, sobretot, del viatge a l’essència humana. Tota una filosofia embolcallada de suaus metàfores que acompanyen i transporten al lector a l’univers dels nens i de les paraules més senzilles.

“Les persones grans no comprenen mai res totes soles, i és cansat, per als nens, de sempre i sempre fer-los explicacions.” (p.6)

I és després de la seva lectura que m’he adonat que no és un llibre per nens o, si més no, el seu missatge és molt més proper a la visió dels adults. Penso que cal haver-lo llegit i entès completament per poder-lo “explicar” correctament als nens. Així que ben aviat faré un segon intent de lectura, molt menys literal i amb explicacions a la seva alçada perquè els meus fills puguin entendre la bellesa d’aquest llibre i el seu missatge: el més valuós que tenim són els sentiments i el temps que dediquem als altres. Curiosa conclusió a la que també arriba el protagonista de la fantàstica pel·lícula del meu admirat Sean Penn, "Into the wild"...

“- Només coneixem les coses que domestiquem – digué la guineu – Els homes no tenen temps de conèixer res. Ells compren les coses fetes als botiguers. Però com no existeix una botiga d’amics, els homes no tenen amics. Si tu vols un amic, domestica’m! “(p.80)

“És molt simple: només es veiem bé amb el cor. L’essencial és invisible per als ulls.”(p.83)

“És el temps que tu has perdut amb la teva rosa allò que la fa tant important.” (p.83)

Al sud del Marroc, país que m’enamora, i molt a prop de Ouarzazate és on diuen (els marroquins) que va caure l’avió de Saint-Exupéry i s’hi ha creat diversos negocis aprofitant aquesta mina. Tot i que la versió oficial diu que va ser al Sàhara i en territori algerià, m’agrada pensar que en les dunes de sorra que sí que he tingut l’oportunitat de conèixer podria haver passat “l’acció” d’aquest llibre...

“ Allò que embelleix el desert, digué el petit príncep, és que s’hi amaga un pou en algun lloc...”(p.88)

“Mireu atentament aquest paisatge fins estar segurs que el reconeixereu, si viatgeu un dia a Àfrica, al desert. I, si arriveu a passar-hi, us ho suplico, no tingueu pressa, espereu una mica just a sota de l’estel! Si aleshores un nen petit ve cap a vosaltres, si riu, si té els cabells d’or, si no contesta quan se li pregunta, endevinareu qui és. Aleshores sigueu gentils! No em deixeu trist: escriviu-me ràpidament que ell ha tornat!” (p.105)